PERFORMANCE

Aquell dia no vaig poder seure. La línia 2 anava plena de gom a gom. A la tele havien anunciat que al vestíbul de l'estació del Clot hi hauria una performance especial de no se savia què a no se savia tampoc quina hora. El metro habia obert aquell dimarts a les cinc. Des de la sortida del primer convoi la capacitat dels trens havia estat ultrapassada. Les autoritats de TMB havien hagut de posat vigilància especial en totes les estacions de la línia 2 ja que tot eren empentes, crits, caos i confusió.
Com que començo a treballar molt d'hora vaig tenir la sort de poder entrar en el primer tren. La desgràcia era que, tal com anava la cosa potser no en podria sortir.

A Sant Antoni, la segona parada, ja anavem com sardines. La gent feia esforços titànics per treure els mòbils de les butxaques, cosa imprudentíssima ja que es corria el risc de que et caigués a terra i fos trepitjat per la multitud. Bé, en el fons això era un avantatge. Avui no hi hauria tuits. Ni d'amor, ni de política, ni futbol, res...qui volgués dir alguna cosa ho hauria de fer parlant...

Vam arribar al Clot i, com era previsible, no ens van deixar sortir fin passada una bona estona. L'andana es mantenia buida pels efectius de vigilància a fi de que la gent que sortia pogues fer-ho abans de deixar passar la que havia d'agafar el metro. Aquests esperaven a l'escala, deixant lliures les escales mecàniques per la gent que sortia.
Un cop al vestíbul un cordó policial mantenia obert un estret passadís entre la massa de persones que s'hi amuntegaven. Vaig passar entre elles i vaig sortir al carrer. A la Meridiana el trànsit estava col.lapsat per la extraordinària quentitat de gent. Vaig arribar a la feina, caminant. El dia va passar amb una relativa tranquil.litat, nomès alterada de tant en tant pels comentaris dels companys que anaven arribant, tots a deshora.

Van arribar les dotze de la nit. Tots els carrers al voltant del Clot seguien, ara,tancats al trànsit completament. Semblava ser que l'acte, el misteriós acte, havia estat traslladat a una plaça propera on s'hi havia montat a correcuita una tarima, com les que fan servir els músics de festa major. També, i degut al ressò que havia provocat tot allò, s'havien iinstal.lat pantalles gegants de televisió a diversos indrets de la ciutat. La més gran de totes al Camp Nou, però també a l'estadi Lluís Companys i a Pl. Cataluny i Espanya.

El metro ja era a punt de tancar i encara no havia passat res...La gent, alguna de la qual feia 14 o 15 hores que esperaven estava famolenca i assedegada. L 'agressivitat es podia tallar com mantega amb ganivet ardent.

De sobte, el passadís entre la gent es comença a eixamplar. Quatre Mossos a banda i banda apartaven la gent i feien espai. Darrere d'ells l'alcalde amb un somrís d'orella a orella, saludava la gent. La majoria, degut a la llarga espera, l'insultava. Alguns, pocs, el saludaven, contents.

A continuació venia un home. D'uns 65 anys. Vestia un uniforme de color blau, amb gorra de plat a joc. Lentament avançaven entre la munió de persones amuntegades al carrer. Finalment arrivaren a la tarima i saludaren la multitud.

Digué l'alcalde: "Avui és una data històrica pel transport de la nostra estimada ciutat. Aquest home, mite vivent del ferrocarril metropolità al qual s'ha dedicat en cos i ànima els darrers 50 anys, avui us vol dedicar unes paraules".

Mig geperut, l'home agafà el micro i digué:" Us pregunteu qui sóc? Sóc, tan sols , l'ultim maquinista. Adéu".