ASTÈNIA I ABSÈNCIA

De matinada, encara sense dormir, l'enèssima regirada al llit et recorda, en veure el sol a l'altra cantó de la finestra, que un nou dia ve a aixecar-te. 

Un nou dia, com ahir; segurament, també, com demà...

Et sents sense esma per apartar els llençols; per a aixecar els peus i posar-los al terra, fred, calçar-te les sabatilles...Tot et costa tant que posar-te els mitjons se't fa feixuc i cansat. 

Aconsegueixes posar-te dempeus; recorres la casa, a poc a poc, obrint totes les finestres. En cada una d'elles el sol t'enlluerna i la llum et fa aclucar els ulls..

No tens ganes de res. 

Passeges lentament i blanament, dòcil a la peresa, per cadascuna de les cambres de casa. Amb esmorteït esguard mires els llits encara per fer. Tothom ha marxat i els llits romanen quiets esperant una mà que els redreci. Esperant. Els mires i remires però no es fan, sols. Tanques les portes.

La cuina amb el llum encés sembla dir -Vine. Tinc plats i gots per rentar. Gots de llet, de cafè i de xocolata. Vine, vine, vine...

Sense voler trepitges una escombra que sembla posada expressament davant dels teus peus perquè no puguis dir que no l'has vista. La deixes caure i el soroll et remou el cervell. 

Sospires.

Tornes a recórrer la casa.

Ara, a poc a poc també, per tancar de nou totes les finestres.

Tornen. Sopen. Jauen davant el televisor. No ténen deures, diuen. I t'és igual.

Bona nit, dius.

S'acaba el dia. Ha tornat la nit. Tornaras a no dormir.

Diràs que és la primavera, l'astènia, l'al.lèrgia a tot.

Pero tots dos sabem que és, també, l'absència.