MATÍ DE SANT JOAN

Tornàvem de matinada, sols, pel camí dels espigons. Les pedreres ens ferien els peus. Relliscàvem perillosament cap el mar, ens abraçavem... I la nit se'ns fonia entre les cuixes. Rodolant avall pel terraplè, arrebossats d'arena grisa, dos en un, collíem amb els llavis les onades. La marea s'enretirava mandrosa fent-nos lloc per a ajaçar-nos, captius l'un de l'altre. La son i la pau, l'amor potser, en acotxaven. Quan el sol ens trobava estesos en la humida platja ens llepava les pells, suau primer, sense pietat si veia que no ens aixecàvem. L'aire, fred encara de juny terminal, ens punxava l'esquena i el cul i el sol ixent ens llepava la pell fins despertar-nos. De nou ens besàvem, de nou ens teníem...  

Després, a poc a poc, l'abraçada esdevingué tènue. Encara regalimant, ens diguérem paraules de llana, d'aquelles que només es diuen el primer dia, que lentament es van suposant fins que desapareixen en el cabàs del temps.

L'aigua, tan freda i salada, ens esquitxava les dents. Alçant-nos, ens espolsàrem les gotes de sorra.  De les mans, pujàrem rient el marge. Encara no vèiem la roba. En arribar al capdamunt, la groga lluminositat del sol ens tancava els ulls. Posàvem les mans fent visera, ens miràvem i réiem, amb els ulls clucs i la cara bruta. I pensàvem si el món seguiria sent igual que els altres dies, si els homes i les dones descobririen en veure'ns que ja no érem iguals, que aquells dos nens que ahir tiraven piules vora el foc ja no eren tan nens, ja no tenien piules, ja savien que el més gran petard només era d'ells i no feia soroll que la gent pogués escoltar... Que l'únic so que produïa només era seu. Soroll de gemecs, udols i sospirs plens de suor sense sal, de besos guardats des de temps, de moviments guerxos encara, de ritme descompassat...

I una cançó que no es podien treure del cap:

"No em miris així

Que ja no sóc

Aquell

Que no et veia.

Ara sé que em

Perseguies

Vora les pedres

Rodones

Fent-me ballar

Amb els peus nus."