ARENA

   Desperto envoltat de milions d'individus completament iguals que jo. Més grans, més petits...però iguals. El sol ens crema, inclement, sense fer el més mínim cas a la brisa marina la qual,  impotent, malbarata esvufecs a través de les dunes. Escolto, nítid, el ronc dels camions, de les excavadores, dels tractors. Em sento de sobte alçat al vol, al costat de miríades de germans bessons, tots de la meva mateixa generació. Ens cobreixen amb un tendal d'arpillera aspra i la foscor ens envolta, a tots, durant un temps indeterminat. 

   En arribar la nit sento encara el trontoll inquiet que ens transporta portant-nos lluny, qui sap on. En arribar, dies després, ens descarreguen en una cinta transportadora que produeix uns grinyols esgarrifosos. No podem tapar-nos les orelles. Som distribuïts aleatòriament en uns recipients cúbics dels que sortim a tota velocitat, garbellats i dirigits alternativament a altres molt més petits i d'aparença més acollidora.

   Novament, ens aixequen. Ara a pes. Dins d'aquests habitacles estem més còmodes, més amples. Ara, destapats, m'adono que els que m'acompanyen són tots exactament iguals que jo. Ens han separat per mides. Els més grans es van quedar a terra. Els mitjans han anat sent descarregats al llarg del camí, sempre per ordre de major a menor. Ja només quedem dos grups. Dotze cubs de vidre glacejat, sis i sis. Crec que ara es desprendran dels sis que porten l'etiqueta vermella. La del meu és verd. Efectivament, els sis cubicles marcats en vermell són recollits per dones vestides de blanc amb la boca tapada.

   Vaja, per Déu!! Ens estan descarregant també. Tres jovenetes de complexió fràgil ens carreguen en un furgó verd amb lletres marrons que no sóc capaç de llegir. Les portes posteriors es tanquen de cop amb estrèpit. Una altra vegada el fotut sotragueig. Després d'una estona que no puc precisar, el sotragueig disminueix sobtadament. Ara semblem lliscar per una pista de gel però sé que no és cert. Hem arribat a l'autopista i tot flueix més delicadament i suau. 

   A la fi, amb la llum de l'alba entrant per les escletxes de les finestretes davanteres, desperto mandrosament. Escolto una frenada suau. I les portes s'obren. Un senyor vestit tot de blau agafa dos dels cristal·lins cubs. Al poc, torna i se n'endú dos més. Finalment, torna a  recollir els dos últims, en un dels quals atemorit, em trobo.

   M'introdueixen -ens introdueixen- en una habitació de parets blanques impol·lutes. Un operari ens recull amb una paleta i ens pesa en balances de precisió fins a aconseguir un mesurament exacte. Amb un petit aspirador connectat a un tub, també de vidre, som absorbits i transportats a uns gotets de vidre esterilitzat que es troben distribuïts de dos en dos al llarg d'una taula o mostrador rectangular. De dos en dos, l'home manipula els recipients soldant-los mil·limètricament en posició invertida, deixant-los enganxats sense per les seves parts més estretes sense que s'hi noti cap costura ni rebava.

   Ens posen a assecar en forns d'aire i poc després ens treuen i ens lliuren un home més vell el qual, invertint una i altra vegada la posició dels artefactes així construïts, en dóna el seu vistiplau final. Per fi puc dir que formo part d'una màquina del temps: un rellotge de sorra d'última generació, construït per mesurar les vides dels arrogants humans...