XOC

Irromp com un oasi enmig del paisatge -mig miratge, mig present-, exquitxant-te. Inesperadament. Com un cop de puny en el darrer assalt d'un combat que guanyaves i et fa vacil.lar les cames i esperar el compte enrere, caigut en la lona humida de sang i de suor. A través dels ulls entelats perceps difuminat el crit d'aquells que t'estimen. Aixeca't, intueixes com en un eco que s'esmuny en aquest quadrilàter vaporós de fum i ferum d'aixelles i alcohol. Xeca't, eca't, cat, at, ttt... Cada cop més lluny, cada cop més clar. I decideixes lluitar. No per tu, tal vegada, que només téns la vida per perdre sino per ells que perdent-te se'ls en va la vida. T'incorpores abans del deu, colpeges les mans enguantades, i posant'te en posició de defensa reptes el teu adversari. Et deixes obrir i t'arrenquen un tros de tu que s'ha corrumput i no té pietat. L'extreuen i el dipositen en una safata blanca de plàstic esteril.litzada. Després, si el vols, te'l donaran, morbosos com són. -L'operació ha anat perfecta-, et diuen. 

I ara vé el més dur. El combat mės dur i exigent, més llarg. Et saps fort i plantes cara. Cada vegada que vas a l'hospital pateixes i vomites i plores i rius i abandones en cada mastegot però et refàs i surts a passejar. Aquestes estones només són teves. T'acostes a l'espigó i respires i cada onada s'endú una llàgrima. Recordes les primeres, tan salades com l'escuma del mar que et colpejava les cames i les puntes del vestit. Et passes la punta se la llengua pels llavis recordant aquell sabor tan aspre. Avui, com cada dia, hi tornes. Les roques ja no rellisquen i l'aigua és més neta i més clara. Amansida, t'acarona els peus amb les ungles pintades de roig, com abans. 

Plores. Però avui l'última llàgrima té un regust dolç i l'última onada et somriu en un glop de vida. 

Des del cotxe els nens et criden impacients. Avui toca portar-los a berenar. Que mengin tor el que vulguin. Els ho vas prometre...