FINS QUE LA MORT ENS SEPARI

Sortia el sol i l'arrabassada lluïa els primers colors amb una mica de vergonya mentre l'ombrívola nit els deixava anar amb peresa. La Marta romania dempeus amb una tassa de cafè entre les mans, escalfant-se encara i mirant per la finestra de la cuina. S'havia de casar, a la tarda, i pensava que tal vegada no tornaria a guaitar el bosc de bon matí amb cap somni entre els dits que acollís els seus badalls. De neguit, no havia dormit gens; imaginava el moment de la pregunta del rector i no sabia què respondria. Havia assajat el "sí" milers de vegades davant el mirall de quarto de bany i la imatge s'enterbolia en la seva pronúncia; els quatre vèrtex deixaven anar un líquid ambre i viscós que confluía cap el centre deixant el vidre opac i fosc. Era una mil·lèssima de segon però tan real, s'hi veia jova, tendra i lliure, amb la il·lusió per l'amor i per la vida sense ferir encara.
Passaren hores i la Marta romania en la mateixa posició, el cafè fred, els ulls plorosos, tèrbol l'esguard, assoleiat el bosc.
Arribà la nit i no s'havia mogut...

En Martí sacsejava la ressaca i encara no veia l'hora de fer seva la Marta. Eren de la vella guàrdia i no se sabien sencers els cossos i això li feia esperar amb candeletes la propera nit. Ell ja sabia com anava tot plegat però això no minvava el seu desig i tan sols imaginar-ho li feia salivera.

Arribà la nit i no s'havia mogut.
El mossèn, els pares, les mares, els convidats. Tot ells havien marxat. Maleïnt els uns, lamentant-se els altres.
Ell, davant l'altar, esperava. Ella, davant la finestra, immòvil i congelada, somreia.