CAN MISTERI

El bar El Misteri està al xamfrà del carrer de l'Oca i el de l'Esperit Sant. Hi anem de tant en tant amb el meu amic Gerard, sobretot quan hem sortit a sopar i decidim de rematar-hi la nit amb unes darreres copes. En Gerard és un entusiasta viatger i gaudeix de turmentar els amics, familiars, companys de feina, coneguts i saludats explicant-los tot allò que va descobrint en les seves anades i tornades,  d'ací d'allà.

Aquella nit, després d'un sopar generosament amanit amb un vinet d'agulla d'aquells que van entrant amb suavitat però que mai no se sap com acabaran sortit, en Gerard es trobava especialment inspirat i de camí al bar esmentat m'anuncià que tenia una teoria pròpia que havia pogut comprovar en tots els seus viatges. –Vatua l'olla, ja m'ha enxampat– penso, emboirat l'enteniment pels incipients estralls del vi en la meva sang i en el meu cervell. –Vinga, anem a can Misteri, que et convido– diu. No sé negar-m'hi ni vull, potser.    Demanats dos gintònics clàssics -ginebra, tònica, una rodanxa de llimona i uns glaçons-,  comença el meu amic l'exposició de la seva teoria: –Mira, Pere, tu saps que m'agrada molt viatjar i sempre que puc m'escapo cap als més diversos llocs; doncs bé, he desenvolupat la teoria de que al món no hi ha més de, diguem-ne, deu mil persones i això comptant-nos tots, blancs, negres, grocs...i que ens els anem trobant allà on anem. Canvia, és clar, el decorat, les places, els edificis, els museus, els estadis.. –Ep! Frena. Ara que parles d'estadis hi caben més de les deu mil persones que suposes que hi ha en total al món, oi? Com m'ho expliques, això? –Doncs perquè estem repartits estratègicament en els diversos sectors dels estadis per tal de que no ens trobem a nosaltres mateixos repetits  –Au, va! Què coi t'empatolles? Jo no ho crec, això. Jo mai no he trobat ningú repetit allà on he anat i mira que he viatjat, eh! Encara que no tant com tu ni fixant-me tant en les persones. Ja saps com en sóc,  de despistat.

Les copes buides s’acumulen damunt la barra del Misteri. En Gerard repeteix, incansable, la mateixa història de la seva tesi particular i acabem la nit abraçats i fent tentines carrer de l'Oca avall. S'acomiada amb una abraçada. –I això, què passa?– dic, sorprès. –Me'n vaig de viatge, a Singapur. No sé quan tornaré, noi. D’ací a un parell d'hores pujaré a l'avió–. El deixo al seu portal i vaig cap a casa fent esses d'una banda a l'altre del carrer, relliscant damunt les llambordes remullades pels eficients equips de neteja acabats de contractar.

Es gira de cop, em crida i m'agafa pel darrere pessigant-me l'espatlla de l'americana –No te’n vagis encara. Puja a casa, has de veure una cosa–. L'ascensor no va, hem de pujar a peu. Una vegada dins m'estira del braç i em porta a una habitació a l'esquerra del menjador i enfront de la cuina. Treu una clau d'un calaix de la vitrina i l'obre (No sé per què la té tancada car viu sol des que falta l'Agnès). –És el laboratori. No el faig servir gaire, ara, amb les càmeres digitals, però sempre ha estat la meva afició. Amb l'Agnès ens hi passàvem hores i fins i tot hi havíem, d’allonses, ja saps –riu–. Després de la malaltia ja no hi entro massa, aquí. Però hi tinc moltes fotos. Mira.

Foto, fotos i més fotos. Potser n'hi ha milers. Escampades per terra i enganxades a les parets. En totes elles hi ha en Gerard; en algunes amb l’Agnès, en altres ell sol. Moltes de les persones estan en més d'una o diverses imatges.

–"Ho veus? Les mateixes persones a llocs diferents. A Macau, a Madrid, a Nantes, a Munic i a molts altres llocs, tan llunyans entre si com Melbourne i Ottawa..."

No crec que sigui res concloent. Certament les persones que apareixen a les instantànies s'assemblen molt entre elles, més blanques unes, grogues o negres unes altres; pot ser casualitat o imaginació o voluntat de creure-s'ho però per tal de no sentir-lo més avui, amb el mal de cap que tinc a hores d'ara, li dono la raó i li dic que he de marxar, que els gats de casa ja deuen tenir gana i que he de donar la medicació al gat epilèptic  per a evitar-li nous atacs.
   Ja a casa -encara amb la bromera del vi i els gintònics embolcallant-me-dono la pastilla al gat, em faig una truita de ressopó, prenc un darrer whiskey i em disposo a dormir.  Fa fred i la vànova que en Gerard em va portar de Finlàndia és realment calenta i acollidora; arronso les cames i poso les mans entre les meves cuixes (recordes quan les posava entre les teves?).
   Sembla que piquen a la porta; l'albada treu el nas darrere el campanar de l’església; no sé si és real o encara somio; els trucs, espaiats al començament, sonen cada cop més forts i insistents. Em calço les sabatilles, m'abrigo i baixo l'escala penedint-me un cop més de viure en un dúplex. Obro la porta amb les lleganyes encara enganxades a les pestanyes. En Gerard, amb els ulls com plats, m'empeny cap endins del rebedor. –Pere, Pere. És veritat, la meva teoria, és veritat. Vine, corre i ho comprovaràs. –Noi, no te n'anaves? A Singapur?– m'exclamo. -Calla, cony, i vine; corre, collons! Encén la tele, vinga! –No tinc televisor, hòstia, ja ho saps. –Ordinador, no téns ordinador? –Tinc el portàtil, però...
–Vinga, treu-lo–. Fa temps que no el faig servir però el trec del prestatge dels llibres i provo d'encendre'l. Sorprenentment la pantalla s'il·lumina de seguida. Trec el carregador i l'endollo ràpidament abans que em surti la notificació de bateria baixa. 
–Posa el telenotícies!  –No t'empatollis, Gerard, posa'l tu mateix. Té!–. Em posa nerviós tanta pressa i tinc els dits desentrenats. Tant de temps sense escriure des que vaig publicar el meu llibre, fa uns vint anys ja, em sembla.
–Mira, mira. Ho veus? Ja t'ho deia!
Als noticiaris, en tots, hi surten explosions, atemptats i bombes. En cada un d'ells fotos d'algunes de les víctimes. Suposo que la majoria d’elles són repetides però em fixo especialment en una: el meu amic, la seva imatge si més no, apareix com a mort a Sri Lanka, París, Bucarest, Abu Dabi i Pontevedra....i a totes les altres. Malgrat això ell és ben viu, davant meu.
–Ho veus?. Tots anàvem en l'avió cap a Singapur i a tots els coneixia de Madrid, de quan el concert d'U2. Ja t'ho deia: som, érem, uns deu mil...
L'assec al silló de les migdiades; li ofereixo una infusió i miro de calmar-lo. S'adorm i jo al seu costat, assegut al balancí de l'àvia, m'endormisqueixo suaument.
Els retrucs al picaport em desvetllen. Ja és de nit i no pensava que hagués passat tanta estona. Baixo novament les escales i torno a penedir-me del dúplex.
–Gerard? Que hi fas aquí? Si estàs a l'habitació. T'hi he deixat dormint.  –I ara! Però si vàrem quedar ahir per anar a sopar i després passar per Can Misteri! –Però no havies de ser camí de Singapur? –Singapur? Sí. Però demà. I com ho saps? No ho he dit a ningú. –Llavors, qui és que tinc a dalt, al silló?
Pugem tan de pressa com podem, ja tenim una edat. Obrim la cambra i en Gerard dorm plàcidament, tal com l'havia deixat. Em giro cap el nou Gerard. Veig que no l'havia vist bé, la nit és fosca i la insistència dels cops a la porta no m'ha permès d'encendre els llums. No és en Gerard, el meu amic. Sóc jo que torno de Can Misteri, borratxo i convençut que en Gerard és boig...