EN JANIS ( V. O.)
En Janis es deia així perquè fou engendrat en el festival de Woodstock, l'autèntic, mentre la Janis Joplin esbatussava el micròfon a cops de Piece of My Heart. Sa mare, gironina d'accent tancat que feia de cangur en un poblet proper a Los Angeles, on perfeccionava l'idioma, n'era tan fan que fins i tot es va acostar a la cantant i li va demanar una de les seves faldilles. La Joplin, desinhibida per vés a saber quina o quines substàncies, es tragué la que duia posada, hi estampà una signatura i la hi regalà. -Ningú no s'ho creia però això és el que li havia explicat a l'home amb qui es casà i li reconegué el fill tot i no ser-ne el pare, que vés a trobar-lo ara, després de tants anys- una vegada ja tornada a Girona i prenyada d'aquell moter ianqui que havia conegut fent autoestop a la Ruta 66, camí del festival. El cas és que la Joana va morir en el part fent-li prometre al Job que, fós nen o fós nena, el nadó s'havia de dir Janis. En Job va fer honor al seu nom. Les feines que va tenir per a poder inscriure el nounat al registre civil amb aquell nom van ser de santa paciència. Fins a tretze vegades ho va provar. Fins que va trobar una funcionària figaflor a qui va explicar com havia anat tot plegat i ella, enmig d'una plorera inesgotable, estampà el tampó en la partida de naixement donant validesa irrefutable a aquell nom tan poc usual. Que si ja ho era per a una noia, en aquella època, no cal esmerçar-s'hi gaire per a pensar que, en un noi, era una cosa mai vista.
En Janis tenia una taca en forma de J majúscula allà on acaba l'esquena i comença la regatera del cul. Ell, que sabia on i com havia estat fabricat, imaginava la seva mare estesa en aquell fangar amb el ianqui al damunt espeternegant de drogoaddicta passió i ella amb el cul clavat al terra llefiscós. Enfangada tota ella, no ens ha d'estranyar que una miqueta d'aquella terra humida se li fiqués endins i anés a parar al cap de l'únic espermatozoide que l'havia de fecundar i, tot conjuminat, acabés en aquella marca marronosa que decorava el cos del Janis.
Avui en Janis, que ha heretat la paciència del seu pare adoptiu, espera a les fosques del semi-sòtan l'arribada de l'ex-moter, ara assessor immobiliari i finolis especulador, sector totxo. Un cop més, s'acosta al nas la faldilla de sa mare que fa unes setmanes va trobar en un bagul oblidat a les golfes de la que havia estat casa se l'àvia, a Girona. Encara en conserva l'olor de patxulí intens com el primer dia. L'etiqueta amb el nom de la botiga (Fever Coats, Oakland, California) li ha facilitat seguir el rastre de l'aventura americana de la Joana. Els seus estudis de criminologia i els contactes en l'àmbit forense li han permès analitzar la peça de roba i trobar-hi rastres de suor, saliva i semen malgrat el patxulí. Aïllat l'ADN i comprovat que l'antic motard es trobava als arxius del FBI i havia estat condemnat per l'abús de dues menors durant aquells tres dies de bogeria hippye, a més de per lladre de motos, la resta ha estat bufar i fer ampolles.
Nota la fredor del revòlver, un Colt 45 de col.leccionista heretat de l'avi d'en Job, sota l'abric. Fa tres hores que ha arribat a Nova York, ha llogat un Mustang i ha conduït una bona estona enmig de l'embogidor trànsit de la ciutat que mai no dorm. Sent grinyolar la porta del carrer, passos de xarol damunt les lluentes rajoles acabades de pulir. Són les onze. El reflex del sol en el terra brillant l'enlluerna per un instant. Per un moment, creu que començarà a tossir però aconsegueix evitar-ho. Li ploren els ulls però ja no té temps per a eixugar-se'ls.
Té el vol de tornada reservat per a les 17:43...
Entrades
