MOMENT

Tot és moment

I el moment esdevé foc.

Joc de daus envoltant

La sort.

La mort dels temps

Apaivagats, suspesos,

Malmesos en l'oblit

D'una gota

Perduda entre mil,

Glaçada enmig d'un hivern

Immens que torna, calent,

Que gira i escalfa i reventa

Les veus emmudides.

PERMÍS PER DEFUNCIÓ

 Fou prop de nadal que morí el pare. Només de sentir l'esgarip del telèfon un esglai de pressentiment recorregué l'espinada d'en Manel. De seguida sapigué que el pare estava greu. S'atançà amb passos indecisos a la porta del director i trucà tímidament. Sentí com un roig de timidesa li pujava per les galtes i li encenia el rostre. Després de tres trucs i una espera que se li feu incomprensiblement llarga el director, amb una veu greu i prima que no es corresponia amb el seu càrrec, li permeté d'entrar. En sortir, tenia la cara groga i les parpelles caigudes i caminava arrossegant penosament els peus. Quatre dies de permís, no remunerats, és clar. I podia donar gràcies. Que no estaven els temps per perdre hores de feina. I, si no hi estava d'acord, ja savia on era la porta. Hi havia una pedra a l'entrada de l'oficina que, si li donaves una coça -fluixeta,eh!, que no calia massa força- de sota en sortien, com sargantanes descobertes en actituds copulatives, centenars de pretendents que farien la seva feina per la meitat de preu o potser, si n'hi havia molts aquell dia, se'n podrien llogar tres pel preu d'un..

AQUESTA COÏSSOR

Aquest rau-rau

Que se'm menja,

Aquesta coïssor

Que em despenja

Dels núvols

Rosegant-me les dents.

Aquesta caiguda lliure

Damunt les flonges

Llambordes 

Que esperen la nit.

Aquest incert devenir

Que ja no m'espera.

Les pigues negres

No són res més 

Que records d'una

Ungla trencada

Enmig d'una nit

Que no arriba mai,

Enmig d'uns ulls bords

Sota la vànova encesa.

Uns peus que graten

Translúcides veus

De fugida.

TOT I RES

Tota la màgia
Ennuegant-me
De sobte

Tot l'esforç
Esvaïnt-se
En el buit
Que tot ho omple.

Tot l'esternut
Del destí
Escampant-se
A deshores
Sota el sol.

Tota la terra
Esbufegant
Terratrèmols d'emocions.
Aturant el seu gir,
Bastint petites
Històries complexes.

Cap indici de remor
Amenaçant
De liqüar l'arena
Del fons dels dies
Sense tempestes.

Cap refugi perdut
Entre muntanyes
En l'enyor d'un celobert
De color blau.

Cap disbauxa
Amagada més enllà
D'aquesta lluna.

AVUI

Avui s'acaba la nit

Abans que el dia 

Navegui indecís

Per la voràgine del no.

Avui s'acaba, la nit,

Abans que els mots 

Callin per sempre.

Abans que, buits, 

Ja no sàpiguen dir res.

Avui la nit no respira, 

Presonera 

De la lluna fosca.

Fosca com una engruna

De boca de llop

Enmig d'un badall

Ensopit.

La nit, avui,

Camina òrfena

Amb els peus descalços

Sabent que no tornarà.

Sabent que el dia

Se l'endurà per sempre.

Avui la nit sap que demà

Serà una altra nit

Qui posseïra els meus somnis.

MUNTA'M

Munta'm sense escletxes
Sense espais buits
Mou-te sincronitzada
De la manera que saps
Només tu
Esquitxa'm salada suor 
Freda
I no deturis el ritme
Busca la forma 
De fer-me córrer.

Munta'm sense vergonya
Esclafa'm sota el teu cul
Un pèl encara més ràpid
Un pèl encara més fort
Més fort i esbufega suau
Fés-me petar les bombetes
Esprem-me fins espatllar-me

Munta'm i després eixuga't
La cara, els braços, els pits
Les cames, el front, l'oblit.
I ara vés-te'n que t'espero,
Demà, al mateix indret
Ves-te'n que sempre seré
Si vols, la teva fidel
Bicicleta estàtica.

SILENCI REMOR ESGLAI

Silenci

Només el zumzeig

Del pet d'una bombolla

D'aire, de gel, de vent,

Rondinant-me les temples.

Només l'avís 

Del frec constant

D'una idea.

Silenci

Només el darrer alè

Del nàufrag sense fusta,

L'hèlix esquerdada 

En plè vol damunt

Les serres nevades

De temps oblidats.

Remor

De noves tempestes

Atançant-se 

Plenes de trons sense

Llamps.

Plenes de fang del desert

Deixat caure damunt 

Les runes.

Remor

De plugim de foc

Desfent les pedres 

Gastades, rodones,

Esblanqueïdes

Com ous de cigonya

Rodolant dessota

El nostre campanar.

Esglai

De veure de nou

Arribar la capa negra 

De la famolenca solitud

Que se m'ha de cruspir

Xuclant-me els ossos

Fins la veritat amagada

Darrere els 

Ulls.

Esglai final

Davant la ceguesa

D'uns ulls de plom

Recremant-me les conques

Plenes de res, 

Blanc de blancs

Com ulls de suro transparent

Pintat de llàgrimes

Negres.