ESTACIONS

ESTACIONS

  Feia molt de fred a l’estació dels ferrocarrils. Mentre t’esperava, en Grew es bufava les mans i l’alè s’escampava escales amunt. Recordava la teva veu càlida i acollidora però no sabia com eres. Caminava andana amunt i avall donant cops de peu al terra endurit pels pas del temps i de la gent. Hores després el cap d’estació se li atansà amb un somriure empàtic -No ha vingut, oi?- No- mussità el noi. -Haig de tancar- féu. Amb les mans a les butxaques, en Grew se n’anà en l’últim tren i arribà amb el temps just per agafar l’autocar que l’havia de dur al poble. “Aquestes noies de la capital...” Pensava de tornada. En arribar, digué un hola esmorteït a la família i se n’anà al llit. -No tinc gana. Mai més no tornaria a quedar amb cap desconeguda. Ningú no sabia que l’endemà nevaria. Cap al vespre, després de la feina, s’estirà al sofà i la llum s’esvaí. Tot el poble a les fosques mentre la neu xiuxiuejava defora les cases. L’escalfor de l’estufa de llenya endormiscava en Grew quan un so estrident l’aixecà de cop. Prengué el telèfon a corre-cuita. -On eres ahir, que et vaig estar esperant tanta estona a l’estació del metro?, digueres amb aquella veu que tant l’encisava...

COLORS

COLORS

  Acaba el torn al migdia. Vuit hores esperant la sirena. Aquella mateixa que toca de matinada tan bon punt tanca els ulls ara es fa de pregar. No s’entreté per tornar a casa i fer-nos el dinar. Nosaltres ja hi som i l’esperem fent els deures. Mentre dinem ella surt al pati, amb el martell gros trenca el gel del safareig i renta, fregant i rebregant els nostres segons jerseis. Tenim  sort de tenir-ne dos cada un (heretats dels fills de la modista que quan els queden petits ens els dóna), hi ha nens que només en ténen un i el duen tots els dies. Després de dinar tornem a escola els nens i a la fàbrica la mare, a fer unes quantes hores extres, inacabables i mal pagades. Ens retrobarem a l’hora de sopar, cigrons i una coca-cola per tots  cinc i els dies especials un tros de carn que mai no sabrem d’on surt. Tot es ben gris i emboirat: el carrer, l’escola, la fàbrica, l’esgléssia; el cine, no ho sabem i la piscina, blau de mar i inabastable. En ben sopat mirem el televisor en blanc i negre mentre estudiem i fem els deures i ella cus  o pela pèsols. Els caps de setmana podem jugar al carrer tot el sant dia.  Els diumenges no ens deixen jugar amb alguns nens després de missa però ho fem d’amagat, ja sabem que no és per ells sino que les seves mares no ho volen, no sé per què...Suposo que témen que els enconanem la pobresa. 

   La mare sempre em deia que quan ho veiés tot negre agafés l’escombra, recollís la roba, estripés els diaris i en fés una foguera al pati. Avui ho he fet. He netejat totel pis. La bugada estesa ja és eixuta i plego la roba a poc a poc. Acabo de seguida perquè la meva roba és minça i lleugera. He fet quatre feixos amb els diaris d’en Daniel que encara romanien per aquí per allà en qualsevol estança i, enmig del menjador, n’he fet una foguera. Això sí, després d’enretirar-ne el televisor i el sofà nous que vaig comprar quan se’n va anar. La fumera era verda. L’esperança, malgrat les parets s’han fet negres de fum, també...

NICASSI

El Toni acompanya la mare al dentista. No li agrada la classe de dibuix i se n’escapoleix amb l’excusa que la mare no vagi sola a la capital. Avui, però, la mare li ha dit que ja s’han acabat les extraccions i ara cal esperar que li facin les dents noves. Així que no ha tingut més remei que anar a classe. La mestra li dóna una làmina amb tot de flors pintades -roses, gladiols, nenúfars en una bassa d’aigua verdosa, margarides i fins i tot una orquídia- perquè miri d dibuixar-ne una. En Toni esbufega, pren el llapis i s’asseu al pupitre. El company de seient ja dibuixa. En Nicass en sap molt i se’n riu d’ell. En Toni no li fa cas i prova de dibuixar la margarida, que li sembla la més fàcil, amb tan poca traça que els pètals li surten assimètrics i el cor amb forma de cèl.lula malaltissa, que de ciències sí que en sap, totalment irregular. Pinta el centre de color groc i els pètals de lila (n’ha vistes, no sap on, d’aquest color). El Nicass fa estona que ha acabat i s’avorreix. -Toni, què fots? No n’hi ha de margarides morades! -Tu què saps, estúpid! I en Nicass li pren el full amb la margalida, el rebrega i se’l fica a la butxaca. Dissortadament sona la sirena i tots s’aixequen d’una revolada. -Nois, nois, els dibuixos a la taula!!,- demana la mestra.

L’Antòn i la Susagna són a Londres. Han pujat al London Eye i ara fan via cap a la Tate Modern. Després de molt de temps s’han pogut permetre aquest viatge, ells que treballen com rucs a les fàbriques del poble. En una de les sales es presenta una exposició del reconegut pintor Pau Nicass que els fa molta il.lusió de visitar. Hi ha poca gent, avui. L’entrada a la sala és una petita porta decorada amb escafandres. Entren. Presidint la paret més ampla veuen el quadre estrella de l’exposició: un oli de tres per quatre metres amb una sola figura semiabstracta que sembla representar una margarida morada damunt d’un puputre obert.

Collons, amb l’art! Diu en Toni i de sobte sent una aguda fiblada al queixal del seny...

LA NOIA QUE ANAVA A L'INREVÉS

LA NOIA QUE GIRAVA A L'INREVÉS

   El pare de la nena que giravoltava a l’inrevés s’eixuga una fugissera llàgrima d’aquelles que no ténen sal mentre malda per engolir el iogur. L’Elisa l’ha vingut a veure després d’un parell d’anys i el peix, malhumorada. -No tinc temps, jo- remuga la noia. L’home prova d’empassar en silenci i el iogur li fa bola. Se la mira i la veu córrer carrer amunt amb la barra de pa presa amb les dues mans damunt la neu que no ha deixat de caure des de la matinada. Avui la durà al teatre i amb la Mercè la veuran actuar, cofois. L’obra comença a les sis i és el primer festival de Nadal de la xicarrona. La pastoreta balla al compàs de les altres i en el moment de fer mitja volta ella volta cap a l’esquerra mentre els altres van a la dreta. Se n’adona i llavors giravolta cap a l’altra banda però no aconsegueix posar-se a la fila i queda desplaçada. S’agafa de bracet del Lluís, que la redreça i entre els dos reprenen la dansa. La nena que ballava a deshora  peix son pare i el darrer iogur s’escola boca endins sense que, pare i filla, sàpiguen que no n’hi haurà més...

B

Camina maldestre pel voral de la carretera. Duu l’olor dels purins encastat als narius i el fred arrapat als peus. El baf de l’alba ix espès per l’escletxa tremolosa de la boca entre els  llavis porpres. La topada ha estat esgarrifosa i no pensava sortir-se’n. Ha perdut les sabates entre la  ferralla i arrossega una cama però segueix avançant. Es mira les mans i no sap perquè no sent dolor si l’esquerra no hi és, el braç acaba en un monyó cauteritzat i no sagna. Millor, pensa, millor que no faci mal. El bosc, espès i aclaparador, l’atrau i en descobrir el caminoi s’hi acosta i conclou que potser en fara més via per arribar qui sap on. Veu llums a l’altra banda del riu així que no ho dubta i se n’hi en va. Per fi arriba al poblet amagat entre els turons, cases petites amb teulades de dues aigües i xemeneies fumejants. Entra en un bar, l’únic, que ja té la persiana mig abaixada. Els pocs clients, amb les galtes vermelles i les panxes contentes, se’l miren i es guaiten entre ells, estranyats. L’havien enterrat al matí perquè el cotxe de l’amo havia topat amb el d’aquell noi que ara els observa i pensa que la seva vida B, de zombi, serà millor, tal vegada, que la primera.

XOC

Irromp com un oasi enmig del paisatge -mig miratge, mig present-, exquitxant-te. Inesperadament. Com un cop de puny en el darrer assalt d'un combat que guanyaves i et fa vacil.lar les cames i esperar el compte enrere, caigut en la lona humida de sang i de suor. A través dels ulls entelats perceps difuminat el crit d'aquells que t'estimen. Aixeca't, intueixes com en un eco que s'esmuny en aquest quadrilàter vaporós de fum i ferum d'aixelles i alcohol. Xeca't, eca't, cat, at, ttt... Cada cop més lluny, cada cop més clar. I decideixes lluitar. No per tu, tal vegada, que només téns la vida per perdre sino per ells que perdent-te se'ls en va la vida. T'incorpores abans del deu, colpeges les mans enguantades, i posant'te en posició de defensa reptes el teu adversari. Et deixes obrir i t'arrenquen un tros de tu que s'ha corrumput i no té pietat. L'extreuen i el dipositen en una safata blanca de plàstic esteril.litzada. Després, si el vols, te'l donaran, morbosos com són. -L'operació ha anat perfecta-, et diuen. 

I ara vé el més dur. El combat mės dur i exigent, més llarg. Et saps fort i plantes cara. Cada vegada que vas a l'hospital pateixes i vomites i plores i rius i abandones en cada mastegot però et refàs i surts a passejar. Aquestes estones només són teves. T'acostes a l'espigó i respires i cada onada s'endú una llàgrima. Recordes les primeres, tan salades com l'escuma del mar que et colpejava les cames i les puntes del vestit. Et passes la punta se la llengua pels llavis recordant aquell sabor tan aspre. Avui, com cada dia, hi tornes. Les roques ja no rellisquen i l'aigua és més neta i més clara. Amansida, t'acarona els peus amb les ungles pintades de roig, com abans. 

Plores. Però avui l'última llàgrima té un regust dolç i l'última onada et somriu en un glop de vida. 

Des del cotxe els nens et criden impacients. Avui toca portar-los a berenar. Que mengin tor el que vulguin. Els ho vas prometre...

ÀCID

ÀCID


" igual que les celles de quan et lleves,
Cada matí l'esmorzar..."
                                                  TCC

El xumet, avui, té gust de llimona. Àcid. Com els colors del son en despertar, tebis, brumosos, picants sota les parpelles. El xumet, és àcid, avui. El deuen haver sucat amb aquell sucre de colors per a enganyar-me. O tal vegada ten sols és la intuició del desastre. La Rosalia va néixer dempeus i se li va fer negre el  pensament. Un forat sense llum, llum sense camí. Avui ens toca hospital. Acompanyo els pares perquè no estiguin sols, així som més a repartir l’angúnia (volia dir compartir perquè cadascú en tenim la nostra). Prenc la cadira, m’agrada conduir-la. “No corris”, diu el pare. “Alerta”, la mare. La Rosalia riu sense soroll, amb aquella ganyota seva que a mi m’agrada, que no em fa por, però que a tothom excepte als pares fa enrera. El metge amb nas de pallasso arriba aviat, se’l treu per parlar amb els pares i se’l posa de nou per donar-me unes llaminadures. Xiuxiueja alguna cosa a l’oïda de la Rosalia i se’n va porta enllà acompanyant els infermers que la duen en camilla i sostenen els pots de sèrum que degoten, a poc a poc per adormir-la. D’esquitllada el veig treure’s el nas vermell i al rostre li veig créixer solcs d’amoïnament. Són trenta-tres operacions i encara no ens en sortim.

La Rosalia riu sense soroll amb aquella ganyota que atemoreix tothom excepte els pares. A mi tampoc no em fa por, us ho he dit, oi? Avui, però, a més de riure, té els ulls verds lluents d’esperança... Els pares s’abracen i jo amb ells...