CENDRA I FUM

Jac amb tu, amor etern
Cauteritzat tremor de fang i llum
Jaus captiva per sempre més,
Tempesta i sol-.

Ha arribat a casa despentinada, malhumorada perquè l’àmfora de la llet es clivella i degota. Abans de prendre la palangana per a rentar-se encén el foc i posa a bullir la llet en una marmita de fang cuit que sempre hi deixa regust però no te altra manera de treure'n la malaltia que, diuen els fetillers, és la causa de la mortaldat dels darrers anys. Omple la palangana amb aigua bullent de la que ix del subsòl -algun avantatge havien de tenir, amb la muntanya tan propera-, s'hi ajup a dins i es refrega els cos amb la porosa pedra tosca i cendra vegetal. En acabat es perfuma amb essències d'espígol i romaní, es vesteix la millor túnica de lli i surt al carrer. En Marco ja l'espera al temple de la plaça gran. La cerimònia ha estat curta i intensa i els nois n'han sortit apressats i delerosos. Quina nit els espera! Llegeixen frisosos l'acta de matrimoni: "Clàudia i Marc, 23 d'octubre, any 79. Pel poder que m'atorguen la República i el Poble..." Ja està, ja són marit i muller. Demà els espera un fastuós convit però avui s’esmunyen dels familiars deixant-los amb els pares de tots dos, que han organitzat un bon tiberi. El casori, com a família humil que són, no ha acomplert tots els ritus de les famílies benestants però res no hi fa.

S'entaforen dins la casa on viuran plegats i deixen caure les túniques blanques i els blancs cossos es fonen en un de sol abans d'arribar al catre, literalment. El Vesubi ronca de matinada, el terrabastall és immens i abans d'adonar-se’n resten petrificats per a la història, l'un dins de l'altra en un bes que es farà etern. Diuen que fou un germà d'ella, en Vinicius, qui deixà gravades a la paret, anys més tard i vora el lloc on hi havia hagut el catre, els mots amb els quals comença, línies amunt, aquesta història. Una petita història dins de la gran història de cendra i fum.

FILFERROS

M'havien d'arrencar l'ungla del cinquè dit del peu esquerre per a poder-ho dur a terme. Ho havien de fer de viu en viu per no contaminar-me l'organisme amb l'anestèsia. Per sort ja feia anys que aquest dit romania insensible gràcies a una pota del llit d'una amant el dia que vaig haver de fugir a les fosques. Ara només veia la llum dels focus del quiròfan, enlluernant-me. Amb una xeringa cercaren l'artèria que treia el cap pel lloc que havia quedat buit i hi injectaren un filferro finíssim que m'havia de recórrer tot el sistema circulatori: més de cent-mil quilòmetres de filament provinent d'uns dipòsits penjats del sostre de l'habitació i que corrien per unes mànegues d’alumini flexible fins a endinsar-se pel cul de la xeringa i esperar a ser-me introduïts. El propòsit era aconseguir la immortalitat, no dependre del bombeig de sang d'un òrgan malalt, tan sols una pila AAA cada tres anys i el filament proporcionava l'energia necessària per la vida. El problema vingué als cent dos anys i dos mesos. El dia que s'esgotà la pila que m'havia posat l'últim home viu, mort ara fa tres anys. Els filaments començaren aviat a oxidar-se i a segregar una bava que s’enduria al seu voltant. El gust de sofre em feia vomitar tot allò que menjava i un dia no vaig poder eixir del llit. Em vaig anar posant verd fins que em vaig desfer en un bassal de blau turquesa, amb els ulls rojos que miraven com aterrava la nau. Els alienígenes varen arribar tard. No caldria aclarir-los que jo havia estat l'únic voluntari de l'experiment. Tampoc no ho varen preguntar. Un d’ells descendí de la safata voladora i amb una trompa d’ós formiguer em xuclà, escopint-me un cop dins la nau en un gibrell que posaren a congelar i, en solidificar-me, m’introduïren en un cubell, em prengueren per un cap i m’enfilaren en una mena de teler que, poc a poc em teixí de nou com era abans, amb l’afegitó d’una petita trompa xucladora. Ara vaig per planetes i galàxies rescatant els últims individus de cada un d’ells...

EL BOTÓ DE GEL

Decidí no sortir mai més de casa. S’aïllà en un bucle de desídia i renecs. No és pas que no fes res: feia el manteniment i cura personal i de la casa: llit, menjar, pols... En la primeria, rebia trucades al mòbil que mai no responia fins que, esgotada la bateria, l'entaforà en un calaix. Quan el compte del banc començà a envermellir el trucaven al fixe, fins que tallaren la línia. Seguiren els talls: la llum, el gas, l'aigua... La senyora Antònia, del tercer, li feu la compra fins que no la pogué pagar. Llavors ella li portava menjar del seu i li deixava davant la porta del pis. De vegades se'l cruspien els gats dels veïns ocupes.

  El dia que no pogué aixecar-se del llit li vingué en somnis el record del botó de gel: havia anat al mercat de bon matí; ho duia tot: el cistell de vímet, diners, la mascareta ben posada... A l'entrada del mercat ensopegà amb uns dipòsits grisos en els qual havies de prémer  per desinfectar-te les mans. Ho féu i la gota de gel, com un botó, li refredà la mà. Instintivament la dugué als llavis enretirant lleugerament la mascareta i rumià, entre basques, si no era enmig d’una operació global de neteja a base de botons de gel...

DÀNAE AL PARADÍS

DÀNAE AL PARADÍS

La Dànae se va fer gran en un tres i no res. Fins aleshores els seus jocs eren d'allò més innocents: arrencava els ulls de les nancys com tothom, esberlava els collarets de la mare, desfeia a pilotades les construccions de son germà, estirava la cinta de les cintes de caset i s'asseia al sofà eixarrancada per mirar els pallassos de la televisió. Quan va ser prou alta i àgil començà a regirar calaixos i armaris i un dia féu algunes descobertes. En una caixa de sabates dalt de l'armari gran dels pares hi havia: una capseta petita com les de dur-hi pastilles plena d'uns globus prims i transparents (n'agafà un), unes revistes plenes de gent nua i oliosa i uns homes i unes dones molt enganxats els uns als altres. En un primer pla una tita com la de son germà, però molt més gran, entaforada en una mata de pels negres i rinxolats que no va saber què era. També, un plàtan de plàstic més gran que les seves dues mans juntes folrat d'una cosa lluent i refiscosa. Trasbalsada, ho comentà a les amigues d'escola i totes se'n rigueren, còmplices. Li explicaren que quan les nenes es fan grans els creix pèl a la guardiola i als nens els creix el xumet i se posa dur i els venen moltes ganes de ficar-los-el a dintre. I a les noies els agrada molt. Que també, elles soles, poden posar-hi els dits i jugar amb la boleta que els creix damunt del forat i que treuen un moc com d'aigua i sabó i aleshores s'hi poden ficar plàtans, carbassons, cogombres i que, això encara no ho entenen, ploren i riuen alhora, es posen vermelles i suen i -diu la germana gran d'una d'elles- això és el paradís.

Ella, amb els anys, provà tot tipus de verdures, objectes de fusta, de plàstic. Més endavant van arribar els aparells elèctrics de tota mida, les boles xineses. La Dànae era feliç així, descobrint la vida i els seus forats.

Es va fer gran, però, en un tres i no res el dia que el Marc i ella feren l'amor per primer cop quan tots dos en tenien més de quaranta i eren verges i el paradís se'ls féu a l'abast, diàfan i verd com un enciam mig obert...

ARA

Ara que dorm el despertaré. Avui era el seu aniversari i me n'he oblidat. Sé que no li fa res, ja tenim una edat, i quan en vàrem fer quaranta de casats m'ho va fer ell. Està d'esquena, de cara al quadre de roses daurades. Li passo la ma per la cara suau acabada d'afaitar i amb la seva olor de Luky, com sempre. Ja no hi ha homes. Entortolligo el dits en el pèl del pit, sedós i ferm. A poquet, baixo la mà i li faig ring-ring al melic. Fa un quart de volta cap a mi i s'exposa, panxa enlaire, confiat. El pijama de franela s'infla una mica per damunt d'aquest aparell que tant m'ha fet gaudir aquests anys i que ja no s'endureix com abans. Sembla una botifarreta negra, toveta i de goma dura alhora. Miro al calaix de les potingues i agafo el lubricant abans de continuar. Li abaixo el pijama fins els genolls i amb els llavis i la boca sense dents em disposo a engolir la llangonissa i fer-la créixer. Amunt i avall primer amb els dits polze i índex deformats per l'artrosi. Sembla que la cosa rutlla. Premo llavors el gland amb les genives i el tronc amb la mà tancada i accelero el vaivè. Ohh, quin bé de déu! I sense píndoles, que ja no en teníem. Ara sí, obro el flascó del lubricant, me'n poso una bona quantitat a la rosella i m'hi entaforo el flascó per la part arrodonida per anar obrint camí. Quan veig que vaig fina m'eixarranco sobre el Claudi i m'hi clavo fins que es desperta. Aleshores m'abraça i es mou amb ritme, això no ho ha perdut, dins-fora i jo pujo i baixo i els pits em fan l'esquella i els mugrons es fan de pedra i em faig aigua i em pixo mentre ell s'escorre com un sortidor de font de colors i sua i suo i gemega i crido i caic damunt d'ell i em besa i el beso i sento l'esquena mullada i la figa xopa i el llit tot moll i la felicitat és un clau que sosté un rellotge que marca les hores que ens resten... per molts anys, dic

TREN DE NIT

Els morts mai no hi són quan els necessites. Acostuma a aixecar-se ben d'hora ben d'hora; surt una estona al bosc a collir llenya, que l'estiu s'acaba i cal omplir la llenyera abans que arribin les pluges; fa un dinar bàsic -patates, carn i fruita- i, a la tarda, baixa al poble. A can Cisco troba els companys de manilla i s'hi està fins que es fa fosc. S'hi troba des de que eren jovenets i feien campana a l'escola. Al capvespre, mentre els altres tornen a casa on els esperen la família i el sopar, enfila cap a l'estació on esperarà l'últim tren una nit més. En sent la vibració a l'andana i n'escolta el xiulet abans de poder-ne veure la llum groguenca, difosa per la calitja del crepuscle. El monstre de ferro s'atura davant seu amb un esbufec ple de llàstima i n'Enric s'hi atansa i acluca els ulls per mirar qui en baixa. La Sandra tampoc no ha vingut avui, els morts mai no hi són quan els necessites. La Sandra va marxar una nit com qualsevol altra, per sempre, sota la ferralla d'un darrer tren de la nit com qualsevol altre. Potser l'Enric, algun dia...

EL BAT DE BEISBOL

Encara podia dir que no. Que no havia estat ell. Li sabia greu per dintre, no per ell sinó pel galifardeu de la pistola de plata que el mantenia tancat qui-sap-on des de feia qui-sap-quan. Quan li manà de treure's la roba i posar-se de quatre grapes, ell que era verge pel darrere, una humida esgarrifança de terror dibuixà en el seu rostre la ganyota del sotmès. Es féu embenar els ulls; no volia que més endavant, quan el record l'assetgés, se li fes present l'estança dels prestatges plens de llibres polsegosos, la taula rodona i la cadira coixa, el gibrell on feia dies que... Sacsejà el cap, fastiguejat. Pregà a la figura negra que s'apressés, que acabés com més aviat millor.  "Ara, ara. Relaxa't." digué la veu darrere del passamuntanyes. Es movia com ballant, amb els braços flexionats i movent el cul com una vedet acabada i tossuda. S'esmunyí un instant davant seu i prengué el bat de beisbol; li ensenyà, abaixant-li un moment la bena, i el feu oscil.lar , ufanós davant seu. 

   Mentrestant la Maria corria travessant en diagonal, desesperada, el camp de blat. Més enllà, el camí vorejava terrós la sèquia que alimentava la masia i els seus cultius, temps enrere. El casalot on havien passat tants estius amb l'àvia Consol, ella i la Magda. En arribar-hi, reposà un instant recolzant-se en l'ampit de la finestra de vidres enfosquits per la pols. Tragué la pistola reglamentària, n'alliberà el fiador i entrà, sigil.losa. "Les golfes", rumià retrocedint trenta anys...

   La porta, estranyament, estava oberta. Tragué el cap. L'home eixarrancat de quatre potes li ensenyava el forat negre, sense voler. Darrere seu la dona del bat de beisbol i mirada encesa es disposava a penetrar-lo pel broc gros. "Magda!!" Cridà l'agent amartellant l’arma. La seva germana es girà, confosa; plegà les cames i es deixà caure. "Va ser ell, Maria, va ser ell". Respongué la Magda entre sanglots...