NAIXEMENT

NAIXEMENT

Quina mandra!


Sembla que m’esperen però s’està tan bé aquí! Començo a sentir-me estreta però l’escalforeta és tan agradable! Què dimonis està passant? Una força desconeguda m’empeny. Sento com si em fessin fora però jo em trobo molt còmoda surant ingràvida en aquest líquid dens que em bressola, suau.

Una escletxa de llum s’obre davant els meus ulls. L’aigua se’n va. S’escola avall, enllà d’aquest orifici aparegut de sobte del no-res i que es va fent més gran a cada instant. Buff… ara es tanca de nou. Ja no hi ha aigua. Començo a sentir ofecs i em costa molt de respirar.

De cop i volta, un terratrèmol (es diu així, oi?) em sacseja violentament. Experimento la sensació d’ésser transportada a través de l’espai fosc que m’envolta fins un nou destí que no sé si m’agradarà. No paro de saltar i donar-me cops de cap a les parets. Sort que són flonges i acollidores. No sé quant de temps duraran aquests vaivens. Tot se m’acumula. El vesc que m’alimentava ha desaparegut del tot, l’habitacle que m’allotja se’m fa petit, els ofecs són cada vegada més continus i les sotragades cada minut més fortes i més seguides.

Hauria de fer quelcom per sortir d’aquí o moriré si tot això continua. Començo a etzibar cops de peu a la paret de l’estança. No tinc prou força. Per fi, l’escletxa s’obre de nou, més ampla, ara, i la llum entra, a poc a poc. Tot ‘es blanc, a fora, i em fa por sortir, molta por.

Hi ha molt de soroll a fora. Crits i gemecs aterridors. Alguna cosa m’empeny amb força cap a l’exterior. Jo miro, també, de treure el cap per l’obertura, completament eixamplada a hores d’ara. No puc. És massa estreta. Faig amb les cames tota la força de què sóc capaç.

Foscor. No-res.

Obro els ulls. Veig uns altres ulls, blaus com la mar en calma. Uns llavis pàl·lids se m’acosten al rostre. D’aquells ulls s’esmuny una gota d’aigua de sal.

Ric.

M’agradaria poder dir: Mare!  

Tinc gana, molta gana.

No sé fer res més.

Ploro...