LA MATEIXA CANÇÓ

LA MATEIXA CANÇÓ

  Em van créixer els cabells, mig milímetre cada dia. Em vaig deixar cobrir els rostre per una espessa barba blanca picossejada de clapes pel-roges. No vaig parar compte de la llargària de les ungles fins que et vaig fer sang en acaronar-te les galtes. Fou llavors que em digueres adéu. Un deix de menyspreu eixí enverinat dels teus llavis. Deixares la porta oberta, com per fer-me aixecar a tancar-la. Ja no et vaig tornar a veure. 

   L’endemà, després d’una nit sense somnis, vaig esperar l’autobus allà on sempre. Arribà tard, com sempre. Vaig seure al mateix lloc on ho faig tots els dies des de fa no sé quants anys. El mateix diari, la mateixa ràdio, el mateix paisatge. El mateix bar, el mateix cafè, els mateixos companys. Varem riure com sempre del mateix friqui de l’empresa i la mateixa sirena ens feu fora, ja de nit. 

   Torno a casa. Un badall d’incertesa deixa anar un rot fabricat d’un sol glop de cervesa. Nuesa. El plat de dutxa nou recull l’aigua ensabonada i plena d’un esperma innocu per inútil. Un esperma buit d’espermatòcits, retinguts al cul de sac d’uns conductes cauteritzats i cecs. Encara et repenso sovint darrere la mampara. Em veig com abans, damunt del teu cos de gelatina de pinya sense sucre. Massegant sempre maldestre els teus pits de vainilla i xocolata desfeta. Burxant dintre teu fins estovar-te i fer-te rajar inacabable, traient-ne els dits sucosos i assaborint-hi l’essència dels nostres pecats quan encara em vessava en els teus espasmes. 

   L’endemà després d’una nit negra sense somnis i sense tu, vaig perdre l’autobus sabent que tu te n’hi anaves... El mateix seient, la mateixa son, la mateixa cançó...