VINT EUROS

VINT EUROS

   No sóc amic seu. Com n’he de ser si vé caminant a l’escola? Com, si duu les espardenyes foradades i la maleta dels estris relligada amb ràfia perquè la cremallera se surt? Si els seus llibres són heretats de son germà que els heretà de la Maria, la gran, aquella que sempre arriba despentinada i amb la bata recosida? No. No sóc amic seu. Mai.

   Avui m’ha portat a estudi la mare. Té un cotxe nou, vermell, que fa olor de cautxuc i cuir acabat d’estrenar. El pare està de viatge amb aquella novieta seva tan guapa que es va firar en deixar la mare. Tan de bo es casin. M’agradaria trobar-me-la nua enmig de l’escala que puja a les habitacions i tocar-li el cul com sense voler. I que m’ensenyés d’aqui uns pocs anys tots els secrets dels grans. La mare xerrava i xerrava mentre conduïa. Segur que parlava del pare però no me l’escoltava. Anava amb els ulls fixos en el mòbil últim model que m’ha comprat, ell. Sempre que se’n va me’l canvia. Que guai! La sabateria encara està tancada a aquestes hores. Les meves vambes s’han de rentar, me’n calen unes de noves. Les regalaré al Marc. No, millor les llençaré, no li escauen i no som amics. Ja ho he dit , oi?

  En arribar m’he reunit amb els meus companys i comentàvem la pel.lícula d’ahir a la nit, Fast & Furious. Quins cotxes! Quines paies, amb aquelles tetes! Quan hem vist acostar-se en Marc ens hem fet a un costat. Fa mala olor. A ca seva es renten poc i no tenen videoporter, tan sols un picaport. Els han tallat la llum fa mesos, i no els tallen l’aigua perquè la Maria fa feinetes de tant en tant a cal  pastisser... Si s’arreglés una mica...

   L’Onofre és un nen enorme, de gras i alt; en fa dos de tots nosaltres; és repetidor. És qui ha apallissat en Marc. Li he donat vint euros perquè ho fés. Primer, que li demanés el caramel de llimona de bones maneres. Si no, que li prengués. S’havia de fer justícia. No pot ser que en Marc tingui aquell caramel i se’l mengi davant nostre i jo no en tingui cap...