ASSAIGS

Ens vèiem els caps de semana quan érem lliures d’anar i venir. Ara, que no en som, només  ens podem trobar per la pantalla del mòbil. Et veig la cara quan despenges -tota plena, tota llum- i t’envio un bes de llegums acabades de sopar. Els coixins del sofà m’acotxen i t’escolto amb el mans lliures mentre em ressegueixo la pell imaginant que ets tu qui m’acaricia. La teu veu  és diferent a través de les ones i me la faig càlida com quan ens abracem en la presència aquella que ens aixopluga de tots els mals. Tal vegada no comprenem del tot la virtualitat però res no ens amaga d’estimar-nos i així ens despullem de tota vergonya malgrat que  sabem que algú en aquest entrellat de xarxes ens endevina nus i s’excita d’amagat dels nostres sentiments. Parlem de desig i d’esperança i ens fem tot allò que no ens hem atrevit a fer-nos cos a cos. I tot això que assagem a distància ens dóna esperança pel dia que ens retrobarem. Xiuxiuegem mots pornogràfics i ens copsem l’enrojolament dels rostres i els riures nerviosos que ens abraonen cap el final de l’acte amorós, entortolligat pels cels en els quals naveguen les notes dels nostres orgasmes sense fingir. Sento a través del micròfon la teva respiració relaxant-se en acabar i els teus braços surten per la pantalla atraient-me, llavis contra llavis, humitat sense bacteris, contacte sense virus. Tan sols l’alè de xocolata de la teva boca donant-me el ressopó i les meves mans prenent el teu rostre amarat de suor i de cotó fluix…