VEÏNS

VEÏNS

En Benet  surt de casa ben d'hora, quan comença a clarejar i la rosada remulla l'herba dels jardins dels veïns. Fa temps que no pot dormir més enllà de les cinc. S'aixeca, renta el plat del sopar, treu els llençols i els posa a airejar als estenedors del pati. Fa cafè i encén un caliquenyo. Després surt a pixar fora, regant les males herbes que es fan vora el desguàs de les pluges. Mentre estira els braços i badalla observa els xalets. Fa temps que envolten casa seva, l'última de les que varen fer per les mines. Sap que un dia el faran fora malgrat no hagi volgut vendre mai -encara rai que els jutjats són plens i els plets naufraguen entre paperassa i desídia-. Ningú no sap que la Maria fa anys que reposa sota les herbes, marcada per una creu diminuta que només ell sabria trobar. Aquests veïns nous mai no la varen conèixer, d'estirats que són, i els que varen vendre se n'anaren quan encara vivia. Va morir, la Maria, d'un xarrampió que agafà de gran. Ell espera traspassar abans de veure le caseta feta xalet, amb marrecs de serrells rossos corrent pel jardí mentre els pares jauen en les gandules de la piscina comunitària que hi faran un cop la urbanització sigui tancada.