LES VEÏNES

Relat guanyador de la 10ena i última edició del concurs de microrelats que organitza l'hotel spa Sa Voga d'Arenys de mar.

Les noves veïnes semblen agradables, tan educades. Avui pujava la més jove.  Ahir la més gran va arribar de matinada tota contenta. Vaig guaitar-la per l'espiell en sentir la fressa dels seus  passos al replà. Somreia. Vaig fer els ulls grossos.
M'he ficat al llit aviat, avui, perquè anit no vaig dormir, tant de nyec-nyec a l'altre cantó de la paret. Els hauré de dir alguna cosa. Aniré a demanar sucre. El grall del timbre fereix l’oïda. La veïna triga molt a obrir i ho fa tota escabellada coberta amb una tovallola. Començo a parlar estirant el cap per mirar què hi ha rebedor enllà. "Que té sucre, veïna? Que se m'ha acabat i és tant tard..." "Sí, i tant". Quan torna amb el sucrer ple li comento allò de l'altre nit amb la seva filla i els gemecs. "La meva filla? No ho és pas, és la meva parella". La jove surt i se li ha arrapa a les espatlles preguntant  “què passa, que no tornes?”. "La veïna, que és una bona escorniflaire”.
Tanquen la porta de cop i resto dreta defora pensant què deu voler dir això d’escorniflaire. Agafo el Diec i diu que significa tafaner. Ja m'ho deia en Robert, pobret meu, que no n'he de fer res dels altres. Però ja és tard, Déu nos en guard, d'un ja està fet.

PARAIGÜES

Dins del laberint tot li paregué neblinós. Avançava d’esma resseguint amb les ungles els dibuixos de les parets pintades de verd: els cors imperfectes amb inicials de noms guixats en negre, com il·lusions abocades a finals precipitats. Tots els camins la portaven a la placeta central a la qual tothom anava a parar indefugiblement. Enmig, la font circular ara buida coronada pel dofí argentat que escopia aquell raig d’aigua i que, enguany, romania eixut degut als decrets de sequera.  Hi havia peixets que nedaven en l’aire nebulós de l’interior de la font. L’evolució havia fet la seva feina d’adaptació al medi. Per alguna raó però, no pensaven a sortir-ne i provar d’anar més enllà, com si el tel d’un brou impenetrable els impedís de fer-ho. L’Anna els parlà, convençuda
–Com és que no marxeu d’aquí?
–I per què hauríem de fer-ho. Som feliços aquí. Un dia l’aigua tornarà. Podem marxar o quedar-nos però aquí sabem què ens espera. Fora, el món és massa brut.
–Però, tanmateix, no preferiu veure altres indrets i descobrir com podria ser de diferent, fora d’aquesta peixera, la vida?– preguntà l’Anna.
 –No nena, no– refutà la carpa vermella– aquí estem ben tranquils. A més, tots aquests paraigües de tots aquests colors que cobreixen tots els móns ens diuen que l’aigua, un dia, vindrà. L’Anna aixecà l’esguard, recordà l’Alícia del conte, serrà les dents i dansà dessota els paraigües. Pensà un moment que potser sí, tal vegada demà, el cel esclataria en trons i llamps i s’omplirien les fonts i els rius. Només temia, però, la ira de Zeus i  la magnitud de la tragèdia. Quan s’adonà d’on era no sabia per on continuar; el laberint és tancà entorn d’ella amagant totes les sortides. Se li acudí, de repent, que potser aquells paraigües, si t’hi penjaves…

DESIG

Aquest desig no és casual. És, potser, una aposta per allò que ens defineix. Per aquella cançó que parla sense embuts de la nostra coneixença, del desenvolupament cec i constant del destí que ens afalaga. No és tampoc, tan sols, la ferma constatació que l'un sense l'altre no podem acabar d'existir si no podem esser complerts, complementaris en l'execució d'una fi que ens atrau i ens remou, complexa i atabalada.

   Aquest desig, si així se'n pot dir, no és tampoc una cambra buida, ni una tauleta de nit sense llum, ni un llit sense capçal, ni una vànova estampada, acrílica i desfilada. No espero, no esperis tampoc, que sigui el regust del galop d'un glop de cervesa freda ni l'olor del vi que vam demanar i que no volíem.

   Aquest desig, digues-ne com vulguis, només pot ser l'espatarrant supervivència d'una generació que se'n va, desorientada i confosa; el final d'una nit esgarrapada al temps i a l'espai; el renec del temps perdut mentre ens pensàvem que érem infeliços; els daus amb contrapès, les cartes marcades, l'inhòspit futur que mai no esdevindrà.
No s'hi val de pensar que no ho sabíem si sempre ho hem endevinat. Si sempre, molt endins de la consciència, hem viscut esperant-nos, mastegant el sabor d'una abraçada que poc a poc ens confonguí, els cossos i el cor bategant alhora.
   Perquè el futur cada dia és més petit i l'enyor més gran. Perquè el que ens resta per fer cada instant costa més i la feixugesa de l'indeterminat s'arrossega veloç com un escurçó enmig del bosc, com les tenebres de la lluna nova de la vella quaresma, com l'ensurt  d'una espelma que hem d'encendre de repent, quan les persones se'n van.
Perquè hi ha desitjos que es van coent a foc lent com l'escudella de l'àvia i es consumeixen depressa com el tortell del diumenge i ens deixen el nas ennatat i el cos feixuc i deixat anar, al teu costat,  amb el voraviu de les meves cuixes un pèl descosit i tots dos esbufegant la plenitud del temps i l'espai en un instant inabastable i gairebé fet per sempre.

Tots aquests pensaments em venen quan no sé on pares, quan el misteri de la roba sota el llit roman en els teus ulls quasi blaus i les teves ungles despintades. Quan, sabent-ho, esdevinc vampir i desitjo la teva sang i els teus gemecs...

FOC I BRASA

Ho eres tot
La vida, la mort;
El foc i la brasa;
l'estiu i la boira esborronadora
El dia que vas arribar, feixuga
Somorta
Ulls grossos i llavis negres
Cadàver.
Revifares
El color del teu rostre
Envermellí, calent
El teu cos lax florí
En nova primavera
Els teus mots mutaren
De mort a esperança
Exhuberància
M'estrenyies amb força
Abraçades humides
I un ble dels teus cabells
Ballava entre esbufecs
Suaves, suàvem
Lliscàvem en fondes
Plegàries
Demanàvem que l'eternitat
Ens acollís
Benèvola.
Surem encara, pregant
Que la boira s'esvaeixi
I el dia ens enfonsi
En les nostres misèries.

BLAUS DARRERE ELS TEUS ULLS

Blaus darrere el vermell dels teus ulls
Colibrís de becs escapçats dansant
En les nostres tombes, pregones,
Marcs daurats empolvorats de blanc
Desencís, escrupulosa mentida roent
Covant el primer escarafall..

No sé perquè et dic això si sé que no
M'escoltes, que no em vols voler
Que el fibló del teu desig t'empeny
A recordar-me, cabut, la primera nit,
No sé perquè.
Fores la meva vida com seràs
La meva mort, absent melodia
De l'urna dels nostres pecats.

ESCORÇA

Quan l'escorça es desprèn 

Tot és carn vermella

Tota la sang que vessa

Travessa depressa la nit

Sense aturar el temps mort

Calaixos d'esperma humit

Que es tanquen al sol, veloç,

D'una nit a les clavegueres

M'AGRADA LLEGIR

La poesia ens espera
Entre la carn i les ungles
Entre les calces molles
I els ulls oberts” J. B.

Vaig trobar aquesta cita en un llibret de poemes que la mare guardava en un calaix tancat amb clau a la seva tauleta de nit. Jo devia tenir set anys, vuit a tot estirar, encara no tenia la regla que em va venir amb nou. De primeres no ho vaig entendre però uns anys més tard, no masses, esdevingué una mena de guía vital i sempre la llegia quan les circumstàncies m’eren contràries.
Des de llavors m’agrada llegir.
Sobretot m’agrada llegir després de fer l’amor. Només una pàgina. I comprovar si allò que els mots em transmeten s’adiu amb el que sento. Et semblarà rar i per això t’ho dic. Perquè no et vingui de nou el dia que pugis a casa. Faré sopar. Tu portaràs el vi (t’agrada el vi, oi?), sorprèn-me. En acabar, maduixes amb nata. Et trauré la camisa i xuclant-te els mugrons et faré cridar. T’estremiràs i no podràs retenir un gemec. Amb la ma oberta copsaré l’abast dels teus genitals. No et facis il.lusions, no em sorprendràs. Un cop nu et ruixaré de nata i et lleparé, atrafegada. M’encaixaré damunt teu i cavalcaré fins a perdre’t de vista. No cridis quan arribis al zenit, no ho suporto. Després ajau-te al meu costat. Dorm. O fuma, no em molesta. Però calla, necessito no pensar en res després dels orgasmes, tan sols visualitzar allò que ha de venir després.

Em posaré l’antifaç, caminaré a les palpentes fins a la prestatgeria. No dependrà de com hagi estat el clau, de si m’has fet bramar o se t’ha encongit. Serà pur atzar. Potser tindràs sort i et tocarà “Les mil i una nits “. L’últim home que va pujar és al jardí, sota el presseguer. Li va tocar ‘Crim i càstig”.

NO POT SER

S'han acabat els petons
S'han acabat les rampoines
Els bons dies i les nits
Infinites
La deixadesa devora insofribles
Paranys que els anys farceixen
No pot ser que res no facis
No pot ser que parem bojos
Que l'esma ens empaiti negra
Escorreguent la vida pels embornals
De les peixeres buides.

Mentrestant
Defora la vida penja
Del coll de les orenetes
Garlandes de Festa Major
El centinelles endrapen
Maragdes de fum lluentes
Faldilles al vol s'aixequen
A contrapàs de la lluna negra
Que enfosqueix els nostres delits

Però no pot ser tanta desídia
Pessigant-nos les cames
No pot ser que tot estigui tancat
Per sempre més
Que tot sigui només això
Minuts atrapats en un segon
Hores sense mesada
Dècades d'inconscient autolesió
Mirant de no fer-te mal.
No pot ser que tot s'acabi
Sens ni tan sols començar.

CALLEU

Ja que no dormiu,
Tingueu l'amabilitat
De callar.
Si després de la pluja
Sentiu aquella buidor
De mai més, tal vegada
Esteu covant la llavor
De l'estiu de la vostra vida.
Però tu no hi ets
No hi sóc
Ja us ho fareu
Provaré la son i l'oblit

Escolto una veu
En la foscor
No me'n sé avenir;
El somni es fa breu
La imatge roman
En la boira
L'alè de les teranyines
S'esvaeix golfes amunt
I no et sé trobar
Ratolí esbudellat
Rosec de pa sec

Les cames et pengen
Orfes
Defora el balcó
Els ulls espigolant la fosca
Cremen corulls de tristor
Però no hi sóc
Tu no hi ets
Provarem l'hivern
Viurem
Allà i aquí ens ho farem.

CAN MISTERI

El bar El Misteri està al xamfrà del carrer de l'Oca i el de l'Esperit Sant. Hi anem de tant en tant amb el meu amic Gerard, sobretot quan hem sortit a sopar i decidim de rematar-hi la nit amb unes darreres copes. En Gerard és un entusiasta viatger i gaudeix de turmentar els amics, familiars, companys de feina, coneguts i saludats explicant-los tot allò que va descobrint en les seves anades i tornades,  d'ací d'allà.

Aquella nit, després d'un sopar generosament amanit amb un vinet d'agulla d'aquells que van entrant amb suavitat però que mai no se sap com acabaran sortit, en Gerard es trobava especialment inspirat i de camí al bar esmentat m'anuncià que tenia una teoria pròpia que havia pogut comprovar en tots els seus viatges. –Vatua l'olla, ja m'ha enxampat– penso, emboirat l'enteniment pels incipients estralls del vi en la meva sang i en el meu cervell. –Vinga, anem a can Misteri, que et convido– diu. No sé negar-m'hi ni vull, potser.    Demanats dos gintònics clàssics -ginebra, tònica, una rodanxa de llimona i uns glaçons-,  comença el meu amic l'exposició de la seva teoria: –Mira, Pere, tu saps que m'agrada molt viatjar i sempre que puc m'escapo cap als més diversos llocs; doncs bé, he desenvolupat la teoria de que al món no hi ha més de, diguem-ne, deu mil persones i això comptant-nos tots, blancs, negres, grocs...i que ens els anem trobant allà on anem. Canvia, és clar, el decorat, les places, els edificis, els museus, els estadis.. –Ep! Frena. Ara que parles d'estadis hi caben més de les deu mil persones que suposes que hi ha en total al món, oi? Com m'ho expliques, això? –Doncs perquè estem repartits estratègicament en els diversos sectors dels estadis per tal de que no ens trobem a nosaltres mateixos repetits  –Au, va! Què coi t'empatolles? Jo no ho crec, això. Jo mai no he trobat ningú repetit allà on he anat i mira que he viatjat, eh! Encara que no tant com tu ni fixant-me tant en les persones. Ja saps com en sóc,  de despistat.

Les copes buides s’acumulen damunt la barra del Misteri. En Gerard repeteix, incansable, la mateixa història de la seva tesi particular i acabem la nit abraçats i fent tentines carrer de l'Oca avall. S'acomiada amb una abraçada. –I això, què passa?– dic, sorprès. –Me'n vaig de viatge, a Singapur. No sé quan tornaré, noi. D’ací a un parell d'hores pujaré a l'avió–. El deixo al seu portal i vaig cap a casa fent esses d'una banda a l'altre del carrer, relliscant damunt les llambordes remullades pels eficients equips de neteja acabats de contractar.

Es gira de cop, em crida i m'agafa pel darrere pessigant-me l'espatlla de l'americana –No te’n vagis encara. Puja a casa, has de veure una cosa–. L'ascensor no va, hem de pujar a peu. Una vegada dins m'estira del braç i em porta a una habitació a l'esquerra del menjador i enfront de la cuina. Treu una clau d'un calaix de la vitrina i l'obre (No sé per què la té tancada car viu sol des que falta l'Agnès). –És el laboratori. No el faig servir gaire, ara, amb les càmeres digitals, però sempre ha estat la meva afició. Amb l'Agnès ens hi passàvem hores i fins i tot hi havíem, d’allonses, ja saps –riu–. Després de la malaltia ja no hi entro massa, aquí. Però hi tinc moltes fotos. Mira.

Foto, fotos i més fotos. Potser n'hi ha milers. Escampades per terra i enganxades a les parets. En totes elles hi ha en Gerard; en algunes amb l’Agnès, en altres ell sol. Moltes de les persones estan en més d'una o diverses imatges.

–"Ho veus? Les mateixes persones a llocs diferents. A Macau, a Madrid, a Nantes, a Munic i a molts altres llocs, tan llunyans entre si com Melbourne i Ottawa..."

No crec que sigui res concloent. Certament les persones que apareixen a les instantànies s'assemblen molt entre elles, més blanques unes, grogues o negres unes altres; pot ser casualitat o imaginació o voluntat de creure-s'ho però per tal de no sentir-lo més avui, amb el mal de cap que tinc a hores d'ara, li dono la raó i li dic que he de marxar, que els gats de casa ja deuen tenir gana i que he de donar la medicació al gat epilèptic  per a evitar-li nous atacs.
   Ja a casa -encara amb la bromera del vi i els gintònics embolcallant-me-dono la pastilla al gat, em faig una truita de ressopó, prenc un darrer whiskey i em disposo a dormir.  Fa fred i la vànova que en Gerard em va portar de Finlàndia és realment calenta i acollidora; arronso les cames i poso les mans entre les meves cuixes (recordes quan les posava entre les teves?).
   Sembla que piquen a la porta; l'albada treu el nas darrere el campanar de l’església; no sé si és real o encara somio; els trucs, espaiats al començament, sonen cada cop més forts i insistents. Em calço les sabatilles, m'abrigo i baixo l'escala penedint-me un cop més de viure en un dúplex. Obro la porta amb les lleganyes encara enganxades a les pestanyes. En Gerard, amb els ulls com plats, m'empeny cap endins del rebedor. –Pere, Pere. És veritat, la meva teoria, és veritat. Vine, corre i ho comprovaràs. –Noi, no te n'anaves? A Singapur?– m'exclamo. -Calla, cony, i vine; corre, collons! Encén la tele, vinga! –No tinc televisor, hòstia, ja ho saps. –Ordinador, no téns ordinador? –Tinc el portàtil, però...
–Vinga, treu-lo–. Fa temps que no el faig servir però el trec del prestatge dels llibres i provo d'encendre'l. Sorprenentment la pantalla s'il·lumina de seguida. Trec el carregador i l'endollo ràpidament abans que em surti la notificació de bateria baixa. 
–Posa el telenotícies!  –No t'empatollis, Gerard, posa'l tu mateix. Té!–. Em posa nerviós tanta pressa i tinc els dits desentrenats. Tant de temps sense escriure des que vaig publicar el meu llibre, fa uns vint anys ja, em sembla.
–Mira, mira. Ho veus? Ja t'ho deia!
Als noticiaris, en tots, hi surten explosions, atemptats i bombes. En cada un d'ells fotos d'algunes de les víctimes. Suposo que la majoria d’elles són repetides però em fixo especialment en una: el meu amic, la seva imatge si més no, apareix com a mort a Sri Lanka, París, Bucarest, Abu Dabi i Pontevedra....i a totes les altres. Malgrat això ell és ben viu, davant meu.
–Ho veus?. Tots anàvem en l'avió cap a Singapur i a tots els coneixia de Madrid, de quan el concert d'U2. Ja t'ho deia: som, érem, uns deu mil...
L'assec al silló de les migdiades; li ofereixo una infusió i miro de calmar-lo. S'adorm i jo al seu costat, assegut al balancí de l'àvia, m'endormisqueixo suaument.
Els retrucs al picaport em desvetllen. Ja és de nit i no pensava que hagués passat tanta estona. Baixo novament les escales i torno a penedir-me del dúplex.
–Gerard? Que hi fas aquí? Si estàs a l'habitació. T'hi he deixat dormint.  –I ara! Però si vàrem quedar ahir per anar a sopar i després passar per Can Misteri! –Però no havies de ser camí de Singapur? –Singapur? Sí. Però demà. I com ho saps? No ho he dit a ningú. –Llavors, qui és que tinc a dalt, al silló?
Pugem tan de pressa com podem, ja tenim una edat. Obrim la cambra i en Gerard dorm plàcidament, tal com l'havia deixat. Em giro cap el nou Gerard. Veig que no l'havia vist bé, la nit és fosca i la insistència dels cops a la porta no m'ha permès d'encendre els llums. No és en Gerard, el meu amic. Sóc jo que torno de Can Misteri, borratxo i convençut que en Gerard és boig...

DESENGANY

Tant se val que les llambordes
Se'n riguin
Que la lluïssor del cel blau
Desfermi
Alegria en els transeünts
Vianants
Aliens a tu, desconeguts
Vestits
Passavolants exercint
Sempre més
La productivitat de l'empresa
Voraç

Tant se val que els conills fugin
Il·lusos
Del tro de les bales calentes
Veloces
Que els senglars ens persegueixin
Afamats
Per pistes d'arenes roges
Estretes
Si els esbarzers ens atrapen
Punxeguts
Ens menjarem les móres
Madures

Meloses
No farem escarafalls
Ens miraran enzes gelosos
Sense copsar l'agonia
Perenne
Que ens traspassa les ninetes
Dels ulls
Aquoses translúcides orfes
De llum
Apagades excloses humils
Espurnes
Borroses lluernes llunyanes

Sabem
Que la dama blanca espera
Senyora
De totes les òrbites buides
El peus
De plom blavós arrossega
Menuts
Vora del llit que s'enfonsa
Corcat
De tants tombs i rebregades
Dels temps
Enyorats mesclats acabats

I ens sorprèn malgrat tot ell
L'esperit
Del vi que bevíem líquid
Negre
Acaba amb l'amor, la vida
Lleu, breu
La mort i el desengany

ENYORO LES AIGÜES CLARES

Sento espessir-se la nit al voltant de les lluernes que cremen el vol sobre els caps del fidels.

Enyoro les aigües clares, manses, dels teus ulls encesos guaitant la veritat en els meus.

Predic l'escalfor del foc de la llar de la casa del poble dels pares de les nostres infanteses d'escoles diferents de mestres bruts i grossos de dits esgrogueïts i mans llefiscoses sota les robes dels seus nens.

Nans de galtes enrojolades dansant a la plaça dels despropòsits...

CORREM

Correm nus per boscos

Grisos

Esperant que els arbres 

Parlin

Del secrets negats de bardissa

Negra

Que ens barren tossuts la jove

Recança

Dels futurs que sols adés i ara

Pensàvem

PASQUAL

Social, Pasqual és igual
Si tal i qual tant se val
Xaval, renta't les dents
Que la xavalla s'esgota
I no tenim més bitllets
Per si l'aigüera s'embussa
Riu, plora, fés ràpid el niu
Qua no podem fer la viu-viu
Si les rajoles ens miren
Quan ningú més no ens veu
I les cadires se'ns mouen
Dins del bressol de la neu.

BARALLES

No em reneguis

Que si ho fas

M'escarxofo

I les tintes del quadre

Es difuminen

No em neguis la por

Dels hereus

Ni l'esperança somorta

Dels fadrins

El tros de bosc humit

Baralla endolcida

Barrejada sense escapçar

Abans que te'n vagis

QUINA NIT

Quines festes, aquelles!
Quan en Dani em va trucar vaig pensar que era boig. Que havíem d'anar a la capital; que havia cobrat una feina i se'ls volia rebentar ja que no hi comptava; que li digués que sí, que ell no tenia carnet. Va insistir-hi tant que no m'hi vaig poder negar. Després del pseudosopar -unes pizzes i moltes cerveses- anarem al pub de moda a prendre uns gintònics abans de trencar-ho tot a la disco. I vàrem convèncer unes noies de perllongar la nit. Una d'elles, que vivia a prop, ens proposà d'anar a ca seu. Oli en un llum! -pensàrem amb en Dani, ens hi quedem i tornem pel matí, descansats-.
Així que la Marga m'estira, ja a la casa, cap a l'habitació del fons mentre l'altra s'esmuny amb en Dani cap al sofà, res de perdre temps. La Marga es despulla amb tota la parsimònia del món i no puc contenir l'excitació. Besos ardents, mugrons endurits, xop l'entrecuix i imflat i petri el penis. -Posa-te'l, corre, embesteix-me- xiscla apressada. -El què-. -El condó, hosti!-. -No, no en tinc-. -Collons, Jordi o com et diguis, collons!-  I d'una revolada s'aixeca, pren la roba i se'n va. Nu i trempat m'enduc el Dani a mitja feina i amb una mala llet com no li havia vist abans.
Agafo el cotxe i marxem a correcuita. S'adorm de seguida i jo conduint fins al poble lluitant perquè no em caiguin els ulls. Enfilo la comarcal que mena al poble i en un revolt pronunciat, la veig. Amb texans i samarreta fa autostop. A aquestes hores?, em pregunto. M'aturo i la convido a pujar. És preciosa, carapigada i amb uns pits... Xerrem una mica i de seguida es treu la samarreta i, ma cap al meu entrecuix.,  obre la cremallera, aparta el bòxer i emboca el polífem tibant. Tot resulta gloriós, no pensava després de tot acabar així la nit.
Reprenem la marxa i en l'últim revolt abans del poble la Cesca fa que m'aturi -en aquest revolt vaig morir, diu. Caram, massa tard. No tinc temps de frenar i mentre passem el revolt la noia es difumina. Emboirat l'enteniment després de la nit extranya que hem passat ho explico a en Dani, que desperta i no em creu.

Diuen que la noia del revolt no existeix però jo sé que sí i que la vaig recollir una nit d'estiu i encara balla.

MAR GRISA

Torno a veure el mar

Avui gris, avui profund

Avui cridant el teu nom

Entre l'escuma de les onades

Ballant avui amb les engrunes

Dels peixos que es mengen

Els pops

PARIS

Avui no beuré. Tinc massa coses a fer i totes són importants. El vol surt a les 18:45 i no el puc deixar marxar sense ser-hi. No duré equipatge, no crec que em calgui res aquesta vegada.  Haig d'anar al banc. La Carla va ser-hi ahir per tal d'obrir un nou compte i només cal la meva signatura per a transferir-li tot a ella. Ara és a casa, dormint. Li he fet un petó al front abans d'anar-me'n.

Ja sóc a l'avió. Mentre l'assistent de vol efectua la seva coreografia enmig del passadís em poso bé el cinturó. Els avisos de vol sonen distorsionats a cabina, massa volum. Ens enlairem suaument i en pocs minuts l'aparell s'estabilitza en l'aire bromós de Barcelona. Aviat serem a Paris. Ja entrelluco la torre Eiffel al fons, com la busca d'un rellotge de sol sobre la ciutat. Posem-nos de nou el cinturó. Prenc el micròfon i aviso: "Srs. Passatgers, els parla el sr Peix, comandant. No cal que es posin els cinturons. En mig minut ens estavellarem a la torre Eiffel. Els desitjo sort i que hagin tingut un vol agradable. Gràcies per viatjar amb nosaltres".

La Carla es desperta i veu el sobre mig obert damunt la tauleta de nit, tapant la foto del pare...

ÀUSTRIA

L'Àustria sempre somiava que volia ser gran per despenjar-se de matinada finestra avall i quan va ser-ho prou va trobar que la corda era massa curta. Va romandre suspesa entre els baixos i el primer pis durant unes quantes hores. La residència, fosca i callada en aquelles hores fredes, difuminava la seva sil·lueta en la nit immensa que regnava rere els febles raigs dels minsos fanals que remataven les cantonades de l'edifici. L'Àustria espernegava en el buit i no podia cridar. Li feia por el metre i escaig que la separava del terra i no gosava deixar-se anar tement per les seves cames. Com podria jugar a futbol si se les trencava? Havia vist tants de partits en aquell petit televisor!
De sobte se sentí caure en el buit, avall, avall. La gravetat l'estirava inclement i xucladora mentre una càlida suor li amarava el rostre i fonia els seus membres, articulacions, músculs, artèries reventant en la nit dels somnis últims.
Despertà. Incorporà lentament el tronc i comprovà si al costat de la tauleta de nit hi romanien encara les pròtesis que li feien de cames...

MARIA

LA IAIA
Ha recollit els nens al migdia. És divendres, no tenen escola a
la tarda i s'encarrega de tenir-los a casa.
Els bessons l'estiren i la fan córrer pels carrers enllambordats.
"Nens, a poc a poc”. S’aturen i respiren sense deixar-se anar de
les mans. "Va, iaia, no siguis poruga". El terra es va fent llis i
ample. Els xics no s’estan de demanar-li llaminadures.
Enfilen l'avinguda i ella s'adona que tal vegada avui han anat
massa lluny en la passejada. Però no diu res i continua
caminant. Els petits s'ensumen alguna cosa i no riuen tant.
S'aturen en un xamfrà i el brogit del trànsit els aclapara.
Prement-li amb força les mans els bessons somiquen. "Iaia, on
anem?" "I el carreró, iaia?" “Ja arribem" respon la Maria
mentre s'adona que no recorda on és casa seva.