dijous, 11 de desembre del 2014

LA MARIA

LA MARIA 

La Maria no se'en sabia avenir. Mira que li ho havien dit que allò seu amb el Màrius no duraria sempre. Si mès no, l'escumosa efervescència dels primers temps en els quals n'empalmaven ser o vuit en una mateixa nit i en fer-se clar el sol els amanyagava les cuixes mentre es miraven als ulls i s'ho deien tot amb un somriure ple de complicitats.

   L'avorriment, primer, va cedir el pas a la deixadesa. Ja no es trobaven cada dos o tres dies, com abans. Ara es veien un cop, o dos a molt estirar, cada mes. L'èpica màgia de les primeres batalles s'havia transformat lentament i imperceptible però ineludible, en un rutinari joc d'expressions conegudes, de treballs i trucs desgastats per una repetitiva rutina el final de la qual era sempre el mateix. La mateixa roba, la mateixa suor, el mateix bes de comiat, la mateixa buidor.

   La Maria no feia cas de ningú i s'entussodia, filla de capgros havia de ser, a dir que el Màrius era el millor que li havia passat i  no volia, o no podia, entendre que aquella meravellosa història estava a les acaballes.

   Una matinada d'hivern però, mentre esperava l'avió que l'havia de dur a casa a passar les vacances de Nadal, un home de pell recremada i somriure de blanquíssimes dents se li acostà amb la intenció d'asseure's al seu costat ja que la sala estava plena a petar i aquella butaca era l'única que restava lliure. 

   L'home li digué :

   - Puc?

   Anys més tard -una tarda mentre era al llit desitjant que en Hammad tornés aviat de la feina-,  encara escrivia el seu diari, aquell que havia començat quan era una adolescent de cara pigada i cames tortes. L'obrí per la pàgina del dia que coneguè en Hammad. Amb lletres de caligrafia, perquè si algú li xafardejava ho pogués llegir ben clar, havia escrit:

  "Aquesta nit, veritablement, una única paraula del beduí ha estat prou per captivar el meu desig".

   D'en Màrius, de tant en tant, en tenia un remot record ple de polsim de sucre.

dimarts, 9 de desembre del 2014

EN DEJÚ

EN DEJÚ

En dejú
Se't mengen les ànsies
D'un peix en remull,
De molsa eixuta
Punxant-te
Els llavis de gel,
Les galtes rodones
Com pits 
De gust de maduixa.

Les goteres continuen, 
Inversemblants,
Rajant costronets de sang 
Amb cada record. 
Les ungles creixen,
Desmesurades,
A cops de fang i rancúnia.

Els ulls inflats,
No veus enllà 
De la primera llàgrima.
No creus les mentides 
Del temps als cabells.
Somrius amarga llet 
Deixant regalimar
Un niu de grumolls
Ensalivats.

diumenge, 7 de desembre del 2014

I SI UN DIA

SI UN DIA

I si un dia em véns a rebre
No t'estiguis d'abraçar-me
Que no punxo ni despenjo
Les hores que ja no hi són
Quan et tinc vora la pell.

I si un dia m'abraces, tendra,
Estreny-me fort sense por
Que no caic i em desmanego
Ni em faig fum ni aigua d'estels
Quan la teva olor m'encercla.

I si un dia m'estrenys amant
Desfés-me la veu a pessics
Que no t'eixordi si et prego
Que no vull ésser penyora
Engruna, ni volva de freda neu.

dimarts, 2 de desembre del 2014

EQUIDISTÀNCIA

MARINADA

Marinem-nos
En safates sense fons
Fem-nos esponges
Absorbint-nos 
Les olors de la nuesa
Donem-nos els fluxs
Dels cossos desfent-se



EQUIDISTÀNCIA

Equidistància
Ser lluny
De tots els preus
Romandre dempeus
Malgrat els punys
De la ignorància
Pixin licors de punxa
En cada racó de sol
Esgrogueïnt les fulles.

Equidistància 
Restar
Prop del teu silenci
Prop del teu verí.
Navegar copsant 
La màgia
De la mitja lluna
Quan lentament te'm 
Despulles





diumenge, 30 de novembre del 2014

HE VIST RESPIRAR LES PEDRES

HE VIST RESPIRAR LES PEDRES

He vist respirar les pedres antigues. En cada sospir, l'ànima d'un defensor de la terra. Les he vistes remoure's cobertes de pols. En cada batec de cada casa esfondrada el crit d'un infant desemparat. He vist destil.lar el licor de la impotència en cada carrer, en cada llar, en cada cor. He vist cremar els nostres símbols en la pira de la supèrbia, i al fossar de les moreres no enterrar-hi cap traïdor. He vist l'invasor trepitjar la nostra terra i fer-se una fortalesa allà on hi havia pescadors. Allà on les àvies cosien les xarxes i les mares venien el peix. He vist els argenters, els flassaders, els platers i els llibreters, els manyans i tintorers agafar les seves minces armes i plegats fer tremolar els canons. He vist les famílies assetjades menjar engrunes de pa per dinar i no-res per sopar. I, malgrat tot, resistir. He vist la nostra carn aixafada sota els peus dels innobles Borbons i, malgrat tot, persistir. He vist la meva llengua proscrita, prohibida, deixada i perduda i, malgrat tot, reviure i fer-se sentir, tendra, en delicats poemes; orgullosa, en èpiques cançons; lluitadora i ferma en encesos discursos.

He vist tres-cent anys d'estar sotmesos sense que ens puguin aniquil.lar. Menjant pa amb oli i bevent garnatxa per sobreviure, caminar amb el cap cot sota totes les amenaces i la pèrfida seguretat dels que viuen imposant la por i les armes.

Tot això he vist i moltes altres coses...

I no serà ara que ens plegaran. Ara que som conscients que som un poble i que junts caminarem. Ara que el jou tremola i les cadenes, plenes de rovell, es desfan. Intentaran fer-nos por però no és possible ja. Malgrat no tinguin vergonya tothom els mira i els veu. 

És per això que cal alçar la veu per un sol cop, per un sol dia. Perquè aquest dia és el dia. Ja no n'hi haurà més. I no volem, segur, que els nostres fills, un dia, hagin de commemorar els quatre-cents anys i cridar que volen ser lliures. És ara o mai.

He vist respirar les pedres antigues del Born. I teixir somnis de llibertat en cada casa, en cada barri, en cada poble i ciutat i per això, ara sí, al Fossar de les Moreres ja no hi pot traïdors...



  Aquest relat el podeu trobar al llibre SOMNIS TRICENTENARIS, de l'Associació de Relataires en Català. Col.laboreu-hi, només són 10€ i la causa s'ho val.


CAP MÉS SETEMBRE

CAP MÉS SETEMBRE

Jac en el pessebre damunt la palla
Es pon el sol enllà del Tibidabo
Abans no em trobin per dur-me al garrot
Quantes nits caldrà amagar-se encara?

Ja no hi ha res i la canalla bada,
Corre esporuguida sense sentir -Alto-
La cremor en l'esquena, cames,-Disparo-
Venç els tendres cossos fora de casa.

Aquells que ara riuen, mengen i manen
Saben que no tornarem a permetre
Saquejos innobles, bèsties disbauxes

Que l'hora per fi és a tocar de veres
Que guanyarem pel nostres antics pares
I ja no serà igual cap mes setembre?


Aquest poema el trobareu al llibre SOMNIS TRICENTENARIS, col.laboració de l'ARC amb la Marató de tv3. Encara no l'heu demanat?

NAIXEMENT

NAIXEMENT

Quina mandra!


Sembla que m’esperen però s’està tan bé aquí! Començo a sentir-me estreta però l’escalforeta és tan agradable! Què dimonis està passant? Una força desconeguda m’empeny. Sento com si em fessin fora però jo em trobo molt còmoda surant ingràvida en aquest líquid dens que em bressola, suau.

Una escletxa de llum s’obre davant els meus ulls. L’aigua se’n va. S’escola avall, enllà d’aquest orifici aparegut de sobte del no-res i que es va fent més gran a cada instant. Buff… ara es tanca de nou. Ja no hi ha aigua. Començo a sentir ofecs i em costa molt de respirar.

De cop i volta, un terratrèmol (es diu així, oi?) em sacseja violentament. Experimento la sensació d’ésser transportada a través de l’espai fosc que m’envolta fins un nou destí que no sé si m’agradarà. No paro de saltar i donar-me cops de cap a les parets. Sort que són flonges i acollidores. No sé quant de temps duraran aquests vaivens. Tot se m’acumula. El vesc que m’alimentava ha desaparegut del tot, l’habitacle que m’allotja se’m fa petit, els ofecs són cada vegada més continus i les sotragades cada minut més fortes i més seguides.

Hauria de fer quelcom per sortir d’aquí o moriré si tot això continua. Començo a etzibar cops de peu a la paret de l’estança. No tinc prou força. Per fi, l’escletxa s’obre de nou, més ampla, ara, i la llum entra, a poc a poc. Tot ‘es blanc, a fora, i em fa por sortir, molta por.

Hi ha molt de soroll a fora. Crits i gemecs aterridors. Alguna cosa m’empeny amb força cap a l’exterior. Jo miro, també, de treure el cap per l’obertura, completament eixamplada a hores d’ara. No puc. És massa estreta. Faig amb les cames tota la força de què sóc capaç.

Foscor. No-res.

Obro els ulls. Veig uns altres ulls, blaus com la mar en calma. Uns llavis pàl·lids se m’acosten al rostre. D’aquells ulls s’esmuny una gota d’aigua de sal.

Ric.

M’agradaria poder dir: Mare!  

Tinc gana, molta gana.

No sé fer res més.

Ploro...