Entrades
La Maria no se'en sabia avenir. Mira que li ho havien dit que allò seu amb el Màrius no duraria sempre. Si mès no, l'escumosa efervescència dels primers temps en els quals n'empalmaven ser o vuit en una mateixa nit i en fer-se clar el sol els amanyagava les cuixes mentre es miraven als ulls i s'ho deien tot amb un somriure ple de complicitats.
L'avorriment, primer, va cedir el pas a la deixadesa. Ja no es trobaven cada dos o tres dies, com abans. Ara es veien un cop, o dos a molt estirar, cada mes. L'èpica màgia de les primeres batalles s'havia transformat lentament i imperceptible però ineludible, en un rutinari joc d'expressions conegudes, de treballs i trucs desgastats per una repetitiva rutina el final de la qual era sempre el mateix. La mateixa roba, la mateixa suor, el mateix bes de comiat, la mateixa buidor.
La Maria no feia cas de ningú i s'entussodia, filla de capgros havia de ser, a dir que el Màrius era el millor que li havia passat i no volia, o no podia, entendre que aquella meravellosa història estava a les acaballes.
Una matinada d'hivern però, mentre esperava l'avió que l'havia de dur a casa a passar les vacances de Nadal, un home de pell recremada i somriure de blanquíssimes dents se li acostà amb la intenció d'asseure's al seu costat ja que la sala estava plena a petar i aquella butaca era l'única que restava lliure.
L'home li digué :
- Puc?
Anys més tard -una tarda mentre era al llit desitjant que en Hammad tornés aviat de la feina-, encara escrivia el seu diari, aquell que havia començat quan era una adolescent de cara pigada i cames tortes. L'obrí per la pàgina del dia que coneguè en Hammad. Amb lletres de caligrafia, perquè si algú li xafardejava ho pogués llegir ben clar, havia escrit:
"Aquesta nit, veritablement, una única paraula del beduí ha estat prou per captivar el meu desig".
D'en Màrius, de tant en tant, en tenia un remot record ple de polsim de sucre.
