Entrades
L'Alba corria nua pel descampat cercant desesperadament la protecció dels arbres. Havia vist la resplendor d'aquells ulls damunt seu. També, els llambreigs dels fusells en la foscor de la matinada. Sense temps per vestir-se, s'aixecà d'una revolada i fugí per una sortida posterior en direcció a la selva, a una cinquantena de metres. Sempre deixava oberta aquella escapatòria. Savia molt bé el què volien, aquells homes, i no era el seu cos, que també, sino la seva ànima, la seva vida. No li feien por els homes de les simitarres, aquells que tan aviat eren capaços d'obrir camí enmig de la més tupida vegetació com d'escapçar-te d'un sol tall. Temia infinitament més aquells que els anaven al darrere amb les serres mecàniques i els immensos tractors. Darrere d'ells -com d'Àtila i el seu cavall, Othar- no hi tornava a créixer l'herba. Arribà per fi a l'arbre marcat amb una➰ que només ella savia veure, prengué la liana que tan coneixia i s'hi enfilà amb una gran agilitat, fruit de la pràctica. Al capdamunt, entre dues branques amples i resistents s'havia construït, a poc a poc, un refugi -una mena de niu fet de branquillons i lianes entrellaçades-. Li era molt útil quan apareixien aquells individus. Sempre hi tenia, per si de cas, uns quants cocos i aigua dins un càntir de terrissa que mantenia refrigerat cobrint-lo de matolls a l'obaga. Mai no savia quanta estona, hores o fins i tot dies hauria de restar-hi amagada. Feliçment només havia d'allargar les mans per a prendre els fruits i les baies comestibles que li permetrien no morir de gana.
L'Alba havia estudiat farmàcia i n'havia obtingut molt bones notes. Però va ensopegar mals temps per als llicenciats. Els farmacèutics prou feines tenien per sobreviure, cansats de finançar uns costos que corresponien a les administracions públiques i que mai no acabaven de cobrar. En aquestes condicions, molts d'ells no es podien permetre contractar empleats.
Per altra banda, ja gairebé no li quedaven estalvis. Aviat no podria pagar la seva part del pis que compartia amb altres dues estudiants i amb els pares ja no hi podia comptar, prou feina tenien ells. En Ramon, el xicot amb qui sortia, li havia fet banyes perquè no volia mantenir relacions sense condó i ella -sola, cansada i fastiguejada- veia passar la seva joventut com un malson intranscendent.
El dia que ensopegà amb aquell anunci no ho dubtà. Una ONG que lluitava i denunciava la tala i desforestació de la selva amazònica per part de les multinacionals de la fusta i de la recerca de jaciments de petroli. Els envià el qüestionari i un mes més tard agafava un vol amb destinació Brasil.
Tot marxava de fàbula els primers anys. S'embolicà amb un noi de la seva edat, un francès que xiuxiuejava les sssss i arrossegava les rrrrr com ningú i eren feliços. Es barallaven amb els sicaris nadius (covards, supersticiosos i fàcilment subornables) de les empreses estrangeres i els feien fugir. Després reien i es feien l'amor envoltats de mosquits. I res més no els importava.
Un dia arribaren uns enormes camions devastant-ho tot al seu pas. Els gegants vestits de camuflatge descarregaren tota la munició de les ametralladores amunt i avall, a dreta i esquerra. Ningú al campament sobrevisqué, llevat de l'Alba que pogué grimpar a l'arbre màgic que la soplujava en les seves trobades amoroses amb el francès. S'hi estigué tres dies sense aigua ni menjar. Fou llavors que pensà a fer el càntir i tenir-hi sempre aquells cocos.
Tot això pensava en el seu amagatall, ara. Aquesta vegada l'havien vista fugir i la perseguiren. Els veia dessota l'arbre amb els gossos ensumant unes calces. Semblaven despistats. Aquesta vegada, però, duien una arma mès efectiva, un ajudant nou. Un goril.la albí ensinistrat en olors de fluids i fluixos menstruals.
Els gossos no sabien pujar als arbres. El goril.la, sí.
I la joventut de l'Alba, vora ja dels trenta anys, es féu fonedissa en els esgarips de les ànimes dels papagais i en el tènue miratge de la llum del sol penetrant-la.
