dijous, 3 de setembre del 2015

AQUESTA COÏSSOR

Aquest rau-rau
Que se'm menja,
Aquesta coïssor
Que em despenja
Dels núvols
Rosegant-me les dents.

Aquesta caiguda lliure
Damunt les flonges
Llambordes 
Que esperen la nit.
Aquest incert devenir
Que ja no m'espera.

Les pigues negres
No són res més 
Que records d'una
Ungla trencada
Enmig d'una nit
Que no arriba mai,
Enmig d'uns ulls bords
Sota la vànova encesa.

Uns peus que graten
Translúcides veus
De fugida.

dijous, 6 d’agost del 2015

TOT I RES

Tota la màgia
Ennuegant-me
De sobte

Tot l'esforç
Esvaïnt-se
En el buit
Que tot ho omple.

Tot l'esternut
Del destí
Escampant-se
A deshores
Sota el sol.

Tota la terra
Esbufegant
Terratrèmols d'emocions.
Aturant el seu gir,
Bastint petites
Històries complexes.

Cap indici de remor
Amenaçant
De liqüar l'arena
Del fons dels dies
Sense tempestes.

Cap refugi perdut
Entre muntanyes
En l'enyor d'un celobert
De color blau.

Cap disbauxa
Amagada més enllà
D'aquesta lluna.

dissabte, 1 d’agost del 2015

AVUI

Avui s'acaba la nit
Abans que el dia 
Navegui indecís
Per la voràgine del no.

Avui s'acaba, la nit,
Abans que els mots 
Callin per sempre.
Abans que, buits, 
Ja no sàpiguen dir res.

Avui la nit no respira, 
Presonera 
De la lluna fosca.
Fosca com una engruna
De boca de llop
Enmig d'un badall
Ensopit.

La nit, avui,
Camina òrfena
Amb els peus descalços
Sabent que no tornarà.
Sabent que el dia
Se l'endurà per sempre.

Avui la nit sap que demà
Serà una altra nit
Qui posseïra els meus somnis.




diumenge, 12 de juliol del 2015

MUNTA'M


Munta'm sense escletxes
Sense espais buits
Mou-te sincronitzada
De la manera que saps
Només tu
Esquitxa'm salada suor 
Freda
I no deturis el ritme
Busca la forma 
De fer-me córrer.

Munta'm sense vergonya
Esclafa'm sota el teu cul
Un pèl encara més ràpid
Un pèl encara més fort
Més fort i esbufega suau
Fés-me petar les bombetes
Esprem-me fins espatllar-me

Munta'm i després eixuga't
La cara, els braços, els pits
Les cames, el front, l'oblit.
I ara vés-te'n que t'espero,
Demà, al mateix indret
Ves-te'n que sempre seré
Si vols, la teva fidel
Bicicleta estàtica.

dissabte, 11 de juliol del 2015

SILENCI REMOR ESGLAI

Silenci
Només el zumzeig
Del pet d'una bombolla
D'aire, de gel, de vent,
Rondinant-me les temples.
Només l'avís 
Del frec constant
D'una idea.

Silenci
Només el darrer alè
Del nàufrag sense fusta,
L'hèlix esquerdada 
En plè vol damunt
Les serres nevades
De temps oblidats.

Remor
De noves tempestes
Atançant-se 
Plenes de trons sense
Llamps.
Plenes de fang del desert
Deixat caure damunt 
Les runes.

Remor
De plugim de foc
Desfent les pedres 
Gastades, rodones,
Esblanqueïdes
Com ous de cigonya
Rodolant dessota
El nostre campanar.

Esglai
De veure de nou
Arribar la capa negra 
De la famolenca solitud
Que se m'ha de cruspir
Xuclant-me els ossos
Fins la veritat amagada
Darrere els 
Ulls.

Esglai final
Davant la ceguesa
D'uns ulls de plom
Recremant-me les conques
Plenes de res, 
Blanc de blancs
Com ulls de suro transparent
Pintat de llàgrimes
Negres.










divendres, 3 de juliol del 2015

EL LLUMÍ

Relat guanyador anual del Microconcurs IV Edició de La Microbiblioteca. 

Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès.

El llumí


Ha sortit de bon matí a collir llenya. N'ha acumulat una bona quantitat. L'hivern comença a fer-se senyor del bosc i no sap quant de temps podrà resistir. Fa deu dies que va trobar la cabana enmig del no-res. Els bandits els havien assaltat mentre viatjaven cap al nord en aquella atrotinada diligència. Varen matar la seva esposa i el conductor. Se'n va salvar perquè havia anat a fer un riu fora del camí quan aparegueren aquells tres.

A sopluig, apila la llenya i es disposa a encendre-la però, amb què? No te manera de fer foc. regira calaixos amunt i avall i res. De sobte, el miracle. Un llumí a l'ampit de l'única finestra. El pren, amb compte de no trencar-lo. Els dits se li estan posant morats i, si se'n surt, n'hi hauran d'amputar algun. L'alegria esdevé desesper. Com l'encendrà, aquell llumí? El frega per les parets, pel terra, per la taula. Res. Ho prova i ho prova fins que el cap de fòsfor es desfà.

El jove encén la cigarreta. L'encenedor nou, regal de la seva xicota, és molt bonic. Es reuneix amb son pare a la cabana. Una caixa de llumins antics reposa en un seient de pedra al costat de la porta. Mentre els forenses retiren l'esquelet, els dos homes fumen.

Celestí Casòliva i Morales
Barcelona

dissabte, 20 de juny del 2015

ARENA

   Desperto envoltat de milions d'individus completament iguals que jo. Més grans, més petits...però iguals. El sol ens crema, inclement, sense fer el més mínim cas a la brisa marina la qual,  impotent, malbarata esvufecs a través de les dunes. Escolto, nítid, el ronc dels camions, de les excavadores, dels tractors. Em sento de sobte alçat al vol, al costat de miríades de germans bessons, tots de la meva mateixa generació. Ens cobreixen amb un tendal d'arpillera aspra i la foscor ens envolta, a tots, durant un temps indeterminat. 

   En arribar la nit sento encara el trontoll inquiet que ens transporta portant-nos lluny, qui sap on. En arribar, dies després, ens descarreguen en una cinta transportadora que produeix uns grinyols esgarrifosos. No podem tapar-nos les orelles. Som distribuïts aleatòriament en uns recipients cúbics dels que sortim a tota velocitat, garbellats i dirigits alternativament a altres molt més petits i d'aparença més acollidora.

   Novament, ens aixequen. Ara a pes. Dins d'aquests habitacles estem més còmodes, més amples. Ara, destapats, m'adono que els que m'acompanyen són tots exactament iguals que jo. Ens han separat per mides. Els més grans es van quedar a terra. Els mitjans han anat sent descarregats al llarg del camí, sempre per ordre de major a menor. Ja només quedem dos grups. Dotze cubs de vidre glacejat, sis i sis. Crec que ara es desprendran dels sis que porten l'etiqueta vermella. La del meu és verd. Efectivament, els sis cubicles marcats en vermell són recollits per dones vestides de blanc amb la boca tapada.

   Vaja, per Déu!! Ens estan descarregant també. Tres jovenetes de complexió fràgil ens carreguen en un furgó verd amb lletres marrons que no sóc capaç de llegir. Les portes posteriors es tanquen de cop amb estrèpit. Una altra vegada el fotut sotragueig. Després d'una estona que no puc precisar, el sotragueig disminueix sobtadament. Ara semblem lliscar per una pista de gel però sé que no és cert. Hem arribat a l'autopista i tot flueix més delicadament i suau. 

   A la fi, amb la llum de l'alba entrant per les escletxes de les finestretes davanteres, desperto mandrosament. Escolto una frenada suau. I les portes s'obren. Un senyor vestit tot de blau agafa dos dels cristal·lins cubs. Al poc, torna i se n'endú dos més. Finalment, torna a  recollir els dos últims, en un dels quals atemorit, em trobo.

   M'introdueixen -ens introdueixen- en una habitació de parets blanques impol·lutes. Un operari ens recull amb una paleta i ens pesa en balances de precisió fins a aconseguir un mesurament exacte. Amb un petit aspirador connectat a un tub, també de vidre, som absorbits i transportats a uns gotets de vidre esterilitzat que es troben distribuïts de dos en dos al llarg d'una taula o mostrador rectangular. De dos en dos, l'home manipula els recipients soldant-los mil·limètricament en posició invertida, deixant-los enganxats sense per les seves parts més estretes sense que s'hi noti cap costura ni rebava.

   Ens posen a assecar en forns d'aire i poc després ens treuen i ens lliuren un home més vell el qual, invertint una i altra vegada la posició dels artefactes així construïts, en dóna el seu vistiplau final. Per fi puc dir que formo part d'una màquina del temps: un rellotge de sorra d'última generació, construït per mesurar les vides dels arrogants humans...