ESTÒNIA

MICRO FINALISTA DEL CONCURS DE RELATS BREUS DE DIARI DE TERRASSA (MODALITAT CATALÀ)

ESTÒNIA

L’Estònia se sent independent. Ja ningú li xucla la sang i els diners. L’últim dia, amb el revòlver a les tremoloses mans i les llàgrimes amarant-la de por, resava perquè en Duisburg no s’adonés que l’arma estava descarregada. El noi retrocedí amb les mans obertes demanant calma, girà cua i fugí.

Són tan sols uns instants però repenjada a la columna dels porxos de la universitat no pot defugir un esglai. Tanca els ulls i mira de foragitar-ne el record. Amb el vestit nou i lleugerament perfumada espera amb delit que arribi el seu xicot. Encara no se sap avenir de la sort que està tenint. Des que va desempallegar-se del macarró d’en Duisburg va estalviar prou per a llogar un pis petit. Ara treballa a casa i escull els clients, pocs però fidels. Ha accedit a la universitat via majors de 25, psicologia i cursos de criminologia. També fa petits poemes. Darrerament tots són d’amor:

“Xocolata

Desfent-se’m

Llengua endins

Aleno el sabor

Dels teus ulls”

Potser un dia els publicarà.

Avui, però, fa festa. Només està pel Paris “el més bell dels mortals”. Encara no li ha dit de què treballa però confia fer-ho aviat, deixar-ho,  comprar un pis entre tots dos... Les sabates noves li fan mal i sent com li pelen els talons. Per fi. S’hi atansa amb el més gran dels somriures i l’abraça, plena de felicitat. “Paris, amor.” Mentre es besen amb deler l’Estònia sent a les mans una humitat calenta i llefiscosa. Per damunt de l’espatlla del noi, veu en Duisburg. L’Estònia deixa caure en Paris. Va ser bona idea comprar un vestit amb butxaques. En treu el vell revòlver, tira enrere el martell, apalanca el gatell amb dos dits “no t’acostis”...

En Duisburg cau pesadament panxa enlaire. Ella s’agenolla al seu costat. La ferida és llarga i profunda. Duu encara la navalla clavada vora el cor.  És mort, sens dubte, però se n’assegura retorçant el metall ben endins.  “Estònia, estic bé. M’ha atacat, un accident. No és meva, la sang”, diu en Paris.

L’Estònia no li diu que coneixia aquell home, amaga el revòlver encara per estrenar, quan travessen el pont el deixa caure dissimuladament. En silenci, el riu se l’empassa. Els joves s’agafen de les mans mentre el Big Ben toca les dotze...

LA CREU

Cap nit no deturarà

La força 

Que em manté

Cap retret podrà

Mai véncer 

La tossuda empenta

De qui tot ho perd

La pluja segueix, insubornable, peixent la terra. Poc a poc construeix bassals de llum a les places sense asfaltar. En Manga la rep, imperturbable, encabdellant-li els cabells, com si son cap fos una pilota de cordills, d’aquelles que el nens ja no fan. Deixa enrere el centre del poble, recull els mocs amb el dors de la ma dreta mentre amb l’esquerra es tira enrere els xops cabells. Tossut, deixant a l’esquena les darreres cases, continua. El camí terrós esdevé fang i li costa aixecar els peus però sent que cada pas és una victòria. Un tros enllà del darrer fum de les xemeneies de la fàbrica de cordons el saluda la tàpia encalada. Ressegueix amb l’index les marques que s’endugueren son avi, plom i sang. És tan d’hora que encara està tancat. L’encarregat arriba amb el caliquenyo penjant.  “Bon dia, Manga, un any més eh?  “Sí, Fermí, sí”. En Fermí treu unes claus desmesurades, rogenques de robí. Manga entra arrossegant els peus. Busca la creu, s’agenolla i n’esborra la pols fangosa. “Hola, Maria. Des d’avui restaré amb tu, aquí, sempre. Crec, amor, que finalment hem guanyat”.

L'ESPURNA

L'ESPURNA

“Un dia perdrem la vergonya, sinistres autòmates de pèl i de carn" TCM

En un racó del quarto que compartiren es fa petita entre somics i llàgrimes de foc. Seu a terra, les cames arronsades a tocar de les natges, nues i fredes en el sòl de la nit. Li couen els cops, els desprecis. Les ferides encara obertes ensangonen les rajoles i se sent l’ànima encongida amb la por senyora dels pensaments. Paràlisi. L’home ha sortit amb un violent cop de porta, camí del bar. Sap que tornarà per acabar la feina.  Una profunda nàusea l’estremeix i vomita aigua. Obre la boca tot el que li permeten els blaus dels rostre i pren aire amb desesper.

“M’he d’aixecar. No puc quedar-me esperant que torni.” Poc a poc s’incorpora, camina resseguint la paret amb les mans per no caure. Amb l’esguard esborronat aconsegueix d’arribar a la cuina. Regira el calaix dels malendreços on sap que hi ha cable elèctric. Maldestrament el connecta a la sortida dels fusibles. Prova el contacte. Estén el cordó pel passadís fins a la porta de casa de manera que quan el marit fiqui la clau al pany es produeixi l’espurna. Alleujada, torna a l’habitació, s’arrauleix sota les mantes i s’adorm en un sospir d’incertesa...

AIGUA DOLÇA

Amarats de desig no endevinem la fi del desastre” TCM.

La còmplice penombra de la sala aconseguia que als seus ulls aquella sil.lueta aparegués lleugera i temptadora. La nit acompanyava i la sensualitat d’aquell cos de vidre l’atreia amb una força com feia temps que no sentia. Tot ell es regirava i amb els ulls tancats pensava en tot allò que podria fer. Era bruna com una escampada de canyella damunt la taula. La imaginava picantona com un gra de pebre que li esclatés entre les dents. Pensava en el somriure efervescent d’aquella boca rodona. Respirà i ho deixà córrer. Es va aixecar i va enfilar cap els serveis mirant-se-la de cua d’ull. Després d’un riu apressat es renta les mans i descobreix el rostre suat i emvermellit que l’observa des de la boira del mirall. Fa un bol amb les dues mans, aplega tota l’aigua de la que és capaç i es renta la cara. Ha arribat l’hora de demostrar-se que pot fer-ho. No pot seguir essent esclau d’aquella debilitat. 

Surt. Aparentment tranquil travessa la pista de ball sota una eixordaora música metal.lica i desconeguda que amenaça la integritat dels seus timpans. No sap si podrà dir res i ésser escoltat entre tant de xivarri. La noia l’espera asseguda en un tamboret a la barra i es tira els cabells enrere ensenyant aquella piga sota l’ull esquerre que l’encén de desig. Se li acosta i li diu alguna cosa a l’orella. Ella somriu, maliciosa. L’Esteve crida el cambrer aixecant el braç i demana les begudes. Ella un rom amb gel, ell un Vichy de mig. Es besen llengua amb llengua i mirant-se als ulls s’ho diuen tot. Escorren d’un glop els gots i se’n van de bracet.

L’Esteve es desperta amb la primera claror del dia travessant les cortines. L’Olga ja no hi és. Quina nit. Feia temps que no feia l’amor amb tanta ànsia i tantes vegades en una sola nit. Sis mesos per a ser exactes. El temps que ha romangut intern en la clínica de desintoxicació. Demà, a la primera reunió de teràpia dirà als companys alcohòlics que només va beure aigua. Vichy.

L'ÀVIA NÚRIA

Saber del cert que una aranya es menjarà la mosca. Intuir que les formigues es cruspiran el cadàver de l'aranya". T.C.M.

   I persistir. 

   Ho deia l’àvia quan de vegades i d’amagat em bressolava a la falda, asseguda al silló. Els pares no ho volien perquè deien que em malcriava. La recordo com una foto en blanc i negre, girant a sípia, en un marc rodó penjat d’una de les parets de les golfes, oblidada i difuminada a cavall del temps, la permanent immòvil de laca i tint casolà. Un dia va caure i es va trencar la clavícula. No va fer ni un crit. Al taxi camí de l’hospital dormia. Sempre parlava dels jueus de la pasqua i es referia als  hipòcrites i mentiders, prejudicis antics i olor d’orina sota el llit. Quan els pares treballaven de nits dormia amb ella i explicava que una vegada hi havia un rei que tenia el cul vermell. Jo imaginava aquell cul reial com si s’hagués cremat a l’estufa de serradures. Després feiem el parenostre i sempre em quedava clapat a mig dir.

   L’àvia va tenir dos fills dels quals l’avi només en va conéixer un, una vegada que va tornar de permís del front republicà i va aprofitar per a fer el segon, a qui mai va veure. No va tornar més. L’àvia es va posar a servir al graner, la botiga de llegums cuits de davant de casa. L’home era un fatxenda sense escrúpols i n’estava molt de l’àvia des de l’escola. Un dia se li va acostar una mica massa i l’àvia Núria li va plantar una bufa que encara li cou dins el nínxol, al paio. Després d’allò entrà a treballar a la fàbrica i la veïna de la fonda es feia càrrec dels nens en sortir de l’escola i fins que l’àvia tornava. Més de vint anys anant a peu a la fäbrica, quatre quilòmetres d’anar i quatre de tornar. Fer el sopar, endreçar la casa, estar per les criatures i a dormir, sempre amb el conte i el parenostre. La mare, si fa no fa, va repetir l’experiència. Sense guerra però amb un marit tarambana i quatre fills. Trenta-nou anys de fàbrica, fil i borrigues...

Diuen que la fortalesa té nom de dona...

EL GERRO

EL GERRO

La tia Amàlia va regalar als pares un gerro xinès que deia que era irrompible. Mons germans i jo ho vàrem probar manta vegades i encara roman al replà del pis de dalt, escala amunt. El primer dia en Ton el va tirar escales avall.  El gerro va picar a la porta del carrer i desfé el camí pel passamà esclafant-li la closca. Un fil de sang li rajava de l’orella. Exànime i bocabadat, semblava sorprès de morir d’aquella manera. Els pares feien el sopar. En Job baixà al garatge, on el pare desava les eines de bricolatge i prengué el mall, l’arrossegà fins dalt i serrant les dents l’aixecà tant com pogué i el deixà caure amb tota la força sobre el gerro.  El mall rebotí com picant ferro fred , tirà enrere mon germà i li espetegà al rostre, aixafant-li les narius i esquerdant-li el rostre. La mort li esdevingué de cop, mall millor dit.  Els pares feien l’amor apressats damunt l’encimera. Jo no savia què fer. El gerro, mut, em mirava. Baixo a la cuina. La mare xiscla de pler, ulls rodons i boca molla. El pare manxa, tanca els ulls i gemega. El gerro és més lleuger del que sembla. Hi fico la mà com si fos un guant  i l’estampo al clatell del pare. La mare, sorpresa, calla. Li etzibo un directe a la templa. Pujo l’escala. La peana és prou gran i m’hi assec, rígid i fred, al costat del gerro.  

La tia Amàlia tė clau. Descobreix el desgavell i puja al primer pis. Ens mira, gerro i jo, i somriu

Jo també..

CAPVESPRE

Al capvespre, quan la febre creix i el llit és suat, arriba l’hora de les tremors. És força usual mantenir el llit diversos dies sense canviar, més del que us penseu. Se’m fa tota una bola a la gola i un tap als pulmons. Però no m’he de preocupar, diuen. Avui ha vingut la Sònia, la meva ex. M’ha fet dos petons de Judes i m’ha desitjat que em recuperi aviat. Fins hi tot he sentit que segueix tenint les mans fredes quan ha pres les meves i, amb una llàgrima?, me les ha besades. Sė exactament quant de temps fa que sóc aquí, vint dies i vuit hores. El meu cervell s’ha transformat en una mena de rellotge que compta cada segon com si fos l’últim. Abans era sord, de tant de treballar a la fàbrica sense protecció, quins temps! I tenia un ull gandul. I la gota em feia la punyeta. Ara no sento cap mena de dolor físic però sentiments en tinc, encara.

A la tarda ha passat el metge, pur formulisme. “Coma irreversible”. Diuen que és com si estigués mort però no saben que els sento parlar, que veig ballar les infermeres davant meu quan vénen de festa i es canvien pensant que no me les miro. La Maite m’ha fet un petó als morros. Li he picat l’ullet. El crit encara el senten a recepció