IOGUR DE XOCOLATA

Quan se va fer de nit, eixí de la fossa. Saltà per damunt del mur esgarrintxant-se els pantalons. Una fiblada de fred li llambregà cames avall. El riu, negre com una anguila, no convidava, però no trobà cap altra opció. Nedà contra la corrent sabent que més avall hi havia el  salt de prop de trenta metres, però  només aconseguí fer-ho en cercles concèntrics cada vegada més petits fins que es mossegà els dits dels peus, fet tot ell un lluç d'argent que es rosegava la cua i era engolit pel desguàs de la cisterna de la piscifactoria.
Perdé tot coneixement. La llum del tùnel xiuxiuejava de lluny embadalint-lo.

Despertà dins d'una cullera d'acer, a punt de ser engolit pel marrec de la casa mentre la mare estenia la roba i el pare mirava el futbol.
Banyat de iogur de xocolata sentí la bafarada de la boca sense dents i caigué damunt la taula gràcies a la maldestra maniobra del petit infant amb el cobert. Saltà de la taula vers una mort segura i picà de cap en una roca al capdavall del salt d’aigua. L’Irene li acaronàva la barba tot dient “Benvingut. Has dormit 37 dies. Els soldats varen fugir abans de disparar però et vas desmaiar de la impressió.Hem guanyat!"

VEÏNS

VEÏNS

En Benet  surt de casa ben d'hora, quan comença a clarejar i la rosada remulla l'herba dels jardins dels veïns. Fa temps que no pot dormir més enllà de les cinc. S'aixeca, renta el plat del sopar, treu els llençols i els posa a airejar als estenedors del pati. Fa cafè i encén un caliquenyo. Després surt a pixar fora, regant les males herbes que es fan vora el desguàs de les pluges. Mentre estira els braços i badalla observa els xalets. Fa temps que envolten casa seva, l'última de les que varen fer per les mines. Sap que un dia el faran fora malgrat no hagi volgut vendre mai -encara rai que els jutjats són plens i els plets naufraguen entre paperassa i desídia-. Ningú no sap que la Maria fa anys que reposa sota les herbes, marcada per una creu diminuta que només ell sabria trobar. Aquests veïns nous mai no la varen conèixer, d'estirats que són, i els que varen vendre se n'anaren quan encara vivia. Va morir, la Maria, d'un xarrampió que agafà de gran. Ell espera traspassar abans de veure le caseta feta xalet, amb marrecs de serrells rossos corrent pel jardí mentre els pares jauen en les gandules de la piscina comunitària que hi faran un cop la urbanització sigui tancada.

ASSAIGS

Ens vèiem els caps de semana quan érem lliures d’anar i venir. Ara, que no en som, només  ens podem trobar per la pantalla del mòbil. Et veig la cara quan despenges -tota plena, tota llum- i t’envio un bes de llegums acabades de sopar. Els coixins del sofà m’acotxen i t’escolto amb el mans lliures mentre em ressegueixo la pell imaginant que ets tu qui m’acaricia. La teu veu  és diferent a través de les ones i me la faig càlida com quan ens abracem en la presència aquella que ens aixopluga de tots els mals. Tal vegada no comprenem del tot la virtualitat però res no ens amaga d’estimar-nos i així ens despullem de tota vergonya malgrat que  sabem que algú en aquest entrellat de xarxes ens endevina nus i s’excita d’amagat dels nostres sentiments. Parlem de desig i d’esperança i ens fem tot allò que no ens hem atrevit a fer-nos cos a cos. I tot això que assagem a distància ens dóna esperança pel dia que ens retrobarem. Xiuxiuegem mots pornogràfics i ens copsem l’enrojolament dels rostres i els riures nerviosos que ens abraonen cap el final de l’acte amorós, entortolligat pels cels en els quals naveguen les notes dels nostres orgasmes sense fingir. Sento a través del micròfon la teva respiració relaxant-se en acabar i els teus braços surten per la pantalla atraient-me, llavis contra llavis, humitat sense bacteris, contacte sense virus. Tan sols l’alè de xocolata de la teva boca donant-me el ressopó i les meves mans prenent el teu rostre amarat de suor i de cotó fluix…

EL VELL CAMALEÓ

EL VELL CAMALEÓ

El vell camaleó camina com si les pedres li cremessin els peus. De color gris farina es camufla en el fons bullent de la roca nua del mur, camí de l'escola. En arribar saluda la riallera puput -Encara no hi ha ningú- diu ella amb un nerviós  escataineig- però ja ho tenim tot a punt-. Avança el dia i tots van traient el cap, a una hora o una altra: La guineu esmunyedissa, el llop incansable, els imprevisibles escurçons i els escandalosos orangutans. Els bens i els rucs fan cua, mansois i educats i, en acabar, surten xerrant alegres i sorollosos camí del vermut  del migdia, del granissat de la tarda o el xocolata amb xurros, els més grans. El dia ha estat la gran festa. Els voltors s'ho miren, de moment,  des de la distància, amatents a qualsevol daltabaix. 

A les vuit del vespre tots saben, amunt o avall, els resultats. Els voltors semblen els més contents si no comptem el vell camaleó, sempre discret.

A la televisió una parella de presentadors expliquen formatges i aliances. El vell camaleó treu la llengua als adversaris i s'encén una pipa de vapor de menta per deixar de fumar mentre el verd maragda tenyeix el seu cos amagadís i el cava vessa, abundant...

TEMPESTA

  El sol irrompé resplendent uns segons després que se n’anés la lluna. El dia aparegué de sobte a través de les escletxes dels finestrons entreoberts darrere les cortines. Enllà de la tempesta hi ha tan sols una planxa d’alumini feta llambregar, la repetició de la ràdionovel.la és a punt d’acabar-se i la noia pateix moltíssim, no sap si el galan podrá dur el vaixell a port. La música esdevé tètrica i la veu s’acomiada fins demà, que ja és avui. “Última hora, són les sis, bon dia!” Baixem al metro després de temps sense fer-ho. L’home de la boca oberta ens mira i riu. Què ens importa? No ens cal seure. Abraçats amb la columna d’agafar-se entremig dels dos ens fem els petons més saborosos, encara amb gust de cafè, tan iguals i tan diferents d’aquells que ens feiem els primers dies.  Avui, però tot me sembla aliè. Vaig trobar la Maria –totes les amants es diuen Maria- en un xat una nit que m’avorria i la dona no m’atenia. Li faig un petó i li toco el cul abans de deixar-la anar a l’oficina i córrer a atrapar el bus que em dugui a la fàbrica.  Em responen uns llavis, ara freds. – “Això ho hem d’acabar, Marcel”, deixa anar la Maria al capdamunt de les escales automàtiques.  Em sembla que no ho he escoltat bé. “Què dius?” “Ja m’has sentit” “Havíem quedat que en sortir de la feina aniríem a dinar al restaurant aquell de la primera vegada, avui fa deu anys, és el nostre aniversari!”  Torno a casa, desesperat, després de la feina.  Què em dirà la meva esposa? Què li diré? No em veig amb cor de demanar perdó. Em farà fora. Li prego que em deixi tornar, que la Maria ja no existeix per a mi. “Saps quin dia és avui?” Rumio i rumio. No sóc capaç de recordar-ho. “Ets un pocavergonya”, diu,  “Avui fem vint anys, fa vint anys que ens vàrem coneixer”. Amb els anys recordes els amors, no els diners; les olors, no les sabates i de cop i volta recordo aquell dia que em va recollir del carrer quan jo tan sols volia un indret on posar les meves caixes, els meus records…

ÀCARS

ÀCARS

Havíem de romandre a l’aire lliure però els carrers tampoc no eren prou segurs. Les cases, infectades, maldaven per seguir dempeus. Els nous àcars de laboratori deixats anar experimentalment s’havien fet forts i llur multiplicació semblava indeturable. Invisibles, corroïen afanosament els sòcols i les parets mestres. Alguns científics compromesos cercaven d’amagat nous materials amb els quals poder construir edificis antiparàsits i esperaven aconseguir-ho aviat, abans de l’hivern que s’acostava, amenaçador. Mentrestant els estadis, convenientment desinfectats, ens aixoplugaven. S’hi habilitaren zones estanques on ens encabiren per famílies, de vuit en vuit. Agruparen, com qui no vol la cosa, familiars que feia anys que no es feien. Les disputes d’altres temps es reproduiren i la meitat de la població morí en les baralles, estalviant feina als militars els quals aleshores, sense deixar de gratar-se compulsivament en les rodes de premsa, varen fer ploure per ordre del President. El govern i tot el parlament, evacuats en avions militars, ja eren lluny i s’allotjaven a les mansions dels caps grossos de les grans companyies. L’operació neteja i reconstrucció començava…

LLAMBORDES

“Tota aquesta llum que amara el llit ens pertany. Aquesta fresca que de lluny ens acobla és molt més que un sospir de mitja tarda". T.C.

Recordó que m’ho vares escriure una nit que estàvem enrabiats i vaig fugir. El temor que de nou m’enxampessis en una infidelitat m’ennuvolà l’enteniment i no vaig ser capaç de bastir cap disculpa. Enllà de les llambordes humides del carrer de casa esperava trobar sopluig aquella nit de neu. En trepitjar la vorera no vaig saber cap on tirar. El taxi reduí la velocitat precipitadament i un vailet de no gaires anys n’eixí a corre-cuita, m’estirà del braç i m’hi entaforà amb delicadesa.

Una vegada dintre del cotxe uns llavis prims farcits d’unes blanquíssimes i ben arrenglerades dents em sonrigueren. –Què té, senyoreta? Sembla amoïnada. 

No vaig saber què dir, de primeres. El noi em mirava amb uns ulls verds absolutament indesxifrables. No vaig tenir mai la sensació que em despullés sino més aviat els intuía amables, clars, transparents. M’hi vaig rendir i, com vaig poder saber amb el temps, no vaig ser l’unica. –Sembla perduda, senyora- Potser es va pensar que era més gran del que s’havia figurat en un primer moment però el fet es que em va sorprendre que tot d’una em canviés el tractament. –Vol que la dugui a algún lloc? No viu aquí? La puc dur a un hotel, jo li pago, avui. O, si ho prefereix, li puc oferir un quarto a casa. No sé perquè vaig triar que em dugués a ca seu però ja estava fet i no vaig voler semblar una bleda així que vaig pensar –Per què no? 

Una hora després, vaig calcular a cegues ja que amb la foscor no vaig ser capaç d’esbrinar-ho del cert, arribàrem a un carreró estret de portals vells de fusta estellada i, a crits i empentes, m’introduiren en un garatge ampli i humit. Mai més, us ho juro, he tornat a sentir una vergonya i un terror tan grans. Una dotzena de catres arrenglerats i ocupats per noies de la meva edat omplia l’indret més fosc i aterrador que he vist en la meva vida.