SOMNIS ENLLÀ

La Carolina Figatova i l'Ernst Shafeck es van amistançar a la frontera, sobre la perenne i ubiqua neu glaçada i a cobert de la pluja de plom, sota els porxos de la plaça de la vila. En Shafeck era un comandament mitjà de la Blaue Div. i la Figatova una pagesa de l'àrea de Leningrad que el proveïa  de verdures, llegums i animals de granja per la tropa. Ho feia per força, que no per gust, però nedava entre dues aigües; podia ser presa per uns o altres segons bufés el vent i només la protecció de l'Ernst la mantenia lleument segura. Els soldats venien de lluny, de “La España una, grande y libre” de l'aligot i el braç enlaire i  malgrat que eren molt baixets, gastaven una mala llet i una tal manca de dones i d'escrúpols que els feia perillosament previsibles. S’atansà a l'Ernst més per por que no per atracció. El seu home lluitava, si encara era viu, al front soviètic i no en sabia res, d'ell, només que si un dia es trobaven tots dos tan sols un n'havia de quedar i no veia clar, ara per ara, quin preferia que sobrevisqués. El seu home era treballador i sabia fer anar les eines del camp, en coneixia els ritmes i els temps, si havia de nevar o si tindrien estiu enguany o tampoc. Ai, què farem, mare?- preguntava, aixecant els punys al cel. Però ningú no li responia. Varen acabar-se els combats; l'Ernst, quan hagués recollit el campament, hauria de marxar; l'Òleg, si era viu, aviat tornaria. La mama ja no era com abans: li feien figa les cames, les coses li queien de les mans i sovint tenia el cap emboirat i no  recordava fets recents... Què faré, mare, si l'un se'n va i l'altre no torna? Què faré, mare, si vos no sabeu qui sóc ni on guardeu les claus? Què faré, mare, si els pensaments se'm perden somnis enllà..?

PÍNDOLES

La primera gota li espetega al nas, com una verruga de bruixa;
la segona, més densa i més grossa, gairebé li fa un clot a la closca; és la tercera la que forada les seves sabates i li travessa el peu a l'alçada d'allà on comencen els dits. No sent cap mena de dolor; el mateix líquid les gotes del qual ja quasi omplen l'avinguda i els carrers adjacents cauteritza el forat, de la  mida d'una moneda de duro. La Calatxi corre tan de pressa com li ho permet la motxilla de l'esquena i el farcell lligat al coll  que encabeix el nadó rosat que acaba de parir i que no deixa de plorar.  Els cotxes romanen abandonats pels carrers i les autopistes. Tot pareix bullir sota els seus passos i es recorda de Déu, que l'ha deixada sola. Cap de tots els cossos estesos arreu respira; nomes de tant en tant algun es desinfla deixant anar la flaire de la mort amb un esmorteït xiulet.
Quan arriba al cim del turó observa la plana boirosa i sulfúrica i sap que nomes ella i l'infant sobreviuen. Sortosament, Minerva l'ha protegida sota la capa invisible de vellut per a fer-la deessa de la nova generació. Es promet a ella mateixa que no cometrà els mateixos errors dels déus coneguts. Ara no hi ha ningú tret d'ella que en recordi res, d'aquells déus, i el nen, Càlixt, és massa petit. La noia treu de la faldriquera el pot de cigrons que ha fet servir per guardar les píndoles, en desfà dues a la boca i les regurgita a la gola de  l'infant que somriu i fa un rot. Ella s'en menja una. En el pot de pressec guarda les píndoles gamet home, en el de pinya les femenines. Quan arribi l'hora se les prendran, mare i fill, i faran una nova generació de criatures innocents. Quan ells es morin ja s'espavilaran, els altres.

LA CONXORXA DELS CONILLS

"I ningú no sabia distingir qui era l'home i qui el marrà", Orwell.

"Sóc un porquet d'atura", -Babe, el porquet valent-.

Amb la mà de morter a la dreta i l'animal l'esquerra, en Napoleó s'ajusta el monocle i tanca l'altre ull per a apuntar millor i deixar caure tota la força al clatell del conill.  Avui en menjaran. Recull el puro que penja mig apagat al cantell del marbre i pren la copa de cava per segellar l'ofrena a l'ex-amo. Per fi. Ara són iguals, homes i porcs, porcs i homes.
Mentrestant en Babe, aliè a tots, rosega els darrers brins d'herba de la menjadora i pensa en els seus companys. Se n'han endut uns quants a la casa gran i quan això succeeix sap que no els tornarà a veure. Sap, també, que a ell mai no se l'enduran doncs malgrat haver estat criat pels conills no en té l'aspecte. S'assembla més a en Napoleó, de qui diuen que és fill. De matinada li ha semblat sentir la mare conilla xiuxiuejar amb els seus altres fills tot dient-los que l'hora s'acosta, que ho tenen tot arreglat amb el mascle cabró. El porquet rosegador, que no té amics després de la traició dels bens i els gossos d'atura, sap que si en són capaços haurà de triar bàndol...

PLEGO

No penso treballar mai més- es digue l'impressor mentre premia el botó verd de la guillotina.

UNA JORNADA MÉS

Treballa dur cada dia i, de nits, s'esmerça en respondre les cartes que rep i que no pot contestar quan és a la feina. Les té enamorades i totes li ponen, fins i tot molts galls. És un heroi per a moltes persones. Si sabessin com li costa sovint de satisfer els encàrrecs dels clients, tan exigents tots ells. La única que no està gaire contenta és la seva esposa doncs quan ell plega , de vegades molt tard, li costa poc d'enredar-se amb els companys per fer una -unes- cerveses. Ella ho sap, li ho consent i l'espera desperta amb la il·lusió de tenir junts una estona per xerrar i explicar-se com els ha anat el dia. Fins i tot per a abraçar-se i fer l'amor com abans, quan eren més joves. Encara ho són, quaranta i tants no són masses, però la cardamenta no lluu com abans. I és que ell arriba molt cansat i l'estrès sovint no li permet separar feina i plaer. Com enveja les persones que quan pleguen són capaços de desconnectar de seguida! Però no pot. No se sentiria prou professional si no contestés les cartes encara que tan sols fos per a oferir les seves disculpes a les seguidores incondicionals que tantes molèsties es prenen.  Per altra banda totes les potingues que s'ha de prendre per a obtenir un rendiment òptim l'estan afeblint i ja no és aquell treballador incansable de fa uns pocs anys. Ara, quan són al llit amb la dona, la besa, l'acarona suaument i li treu les calces amb delicadesa, això sí, però furga i forfolla apressat dins les seves cuixes i amb un curt vaivé desganat acaba l'estona d'amor i de sexe. La Maria es gira d'esquena i somica. Potser demà... Però demà, a primera hora, en Biel tornarà a prendre els batuts i les píndoles i farà els estiraments i la meditació per a facilitar la concentració i sortirà a corre-cuita  cap l'estudi on les noies l'esperen eixarrancades per rodar unes escenes més... Es posarà el primer condó del dia i començarà una jornada més, un dia menys...

LA NOIA DE LA NETEJA

LA NOIA DE LA NETEJA 

“Algú em va dir que encara m'estimaves" Carla Bruni.

Però el destí restava escrit en el full del cluc dels teus ulls i l'Artur no va saber llegir-lo. Arribares de bon matí, aquell dia, i el suau murmuri de l'aire acompanyava el vol de les teves faldilles sota la llinda de la porta en entrar. Et descalçares i un tomàquet minúscul a les mitges deixava escapar la punta esmolada d'una ungla. Riguéreu. El te era dolç i el toc de les gotes de rom afegia riallades espasmòdiques a la conversa. El primer bes tingué gust de melassa i el frec dels vestits deixats anar moria damunt del parquet en una flonja carícia. Digueres que volies, desitjaves, cavalcar-lo i s'estirà enmig del llit penis enlaire mentre et masegava els pits i l'esguard se li fonia sostre enllà. El capçal fou, a la fi, l'amagatall perfecte de la teva venjança. L'Artur mai no pogué imaginar la sensació de la fulla enfonsant-se-li al cor quan una potent ejaculació t'esquitxava el rostre mentre somreies amb una ganyota de satisfacció i de fàstic.  La noia de la neteja venia a les tres...

DEL FOC A LES BRASES

Vaig fugir de miracle. Als diaris els fascinen els escàndols,  la morbositat. Només vàrem conviure un parell de mesos però tothom m'inclou en les seves malifetes. La segrestadora de nens era agradable quan li convenia i amb mi va desplegar totes les seves arts.  Quan me’n vaig adonar, els meus pensaments es van conxorxar per a escapar-me.
En aquells dies corrien per la ciutat uns homes-anunci que oferien feina ben pagada al Pirineu de Lleida i vaig veure-hi l'oportunitat. Vaig parlar amb un d'ells el qual m'informà d’allò que calia fer. Sortia una expedició el proper diumenge. La diligència ens dugué fins a Sort i des d'allà, eines a coll, calia caminar fins al campament de l'empresa uns quants dies. Tot d'homes foscos malvivíem en els pavellons i tot era treballar i dormir fins que l'oportunisme em facilità la vida. El capatàs  va saber dels rumors que xerraven de mi a la capital i, com a vell jugador, se n'aprofità per a fer-me càrrec de confiança com a vigilant de les obres i, sobretot, de les timbes que organitzà d'ençà que la primera mesada fou a les butxaques dels obrers. La carretera avançava de pressa  i aviat estaria a punt per arribar a Capdella, on construiríem la Central. Establert el campament definitiu en un pla prop del poble començàrem les obres. Alguns dels pagesos dels voltants boicotejaven el ritme de treball, protestant per les expropiacions que els havien pres part dels conreus. Com a vigilant, havia d’escarmentar-los. La pega fou que, gaudint del coneixement del terreny, de les armes escaients i del factor sorpresa, una nit sense lluna s’esmunyiren dins el meu barracó i, amb les dalles esmolades m’atacaren salvatgement. Avui resto en un asil de Ripoll, sense cames, esperant el cop de falç definitiu.