MAR GRISA

Torno a veure el mar

Avui gris, avui profund

Avui cridant el teu nom

Entre l'escuma de les onades

Ballant avui amb les engrunes

Dels peixos que es mengen

Els pops

PARIS

Avui no beuré. Tinc massa coses a fer i totes són importants. El vol surt a les 18:45 i no el puc deixar marxar sense ser-hi. No duré equipatge, no crec que em calgui res aquesta vegada.  Haig d'anar al banc. La Carla va ser-hi ahir per tal d'obrir un nou compte i només cal la meva signatura per a transferir-li tot a ella. Ara és a casa, dormint. Li he fet un petó al front abans d'anar-me'n.

Ja sóc a l'avió. Mentre l'assistent de vol efectua la seva coreografia enmig del passadís em poso bé el cinturó. Els avisos de vol sonen distorsionats a cabina, massa volum. Ens enlairem suaument i en pocs minuts l'aparell s'estabilitza en l'aire bromós de Barcelona. Aviat serem a Paris. Ja entrelluco la torre Eiffel al fons, com la busca d'un rellotge de sol sobre la ciutat. Posem-nos de nou el cinturó. Prenc el micròfon i aviso: "Srs. Passatgers, els parla el sr Peix, comandant. No cal que es posin els cinturons. En mig minut ens estavellarem a la torre Eiffel. Els desitjo sort i que hagin tingut un vol agradable. Gràcies per viatjar amb nosaltres".

La Carla es desperta i veu el sobre mig obert damunt la tauleta de nit, tapant la foto del pare...

ÀUSTRIA

L'Àustria sempre somiava que volia ser gran per despenjar-se de matinada finestra avall i quan va ser-ho prou va trobar que la corda era massa curta. Va romandre suspesa entre els baixos i el primer pis durant unes quantes hores. La residència, fosca i callada en aquelles hores fredes, difuminava la seva sil·lueta en la nit immensa que regnava rere els febles raigs dels minsos fanals que remataven les cantonades de l'edifici. L'Àustria espernegava en el buit i no podia cridar. Li feia por el metre i escaig que la separava del terra i no gosava deixar-se anar tement per les seves cames. Com podria jugar a futbol si se les trencava? Havia vist tants de partits en aquell petit televisor!
De sobte se sentí caure en el buit, avall, avall. La gravetat l'estirava inclement i xucladora mentre una càlida suor li amarava el rostre i fonia els seus membres, articulacions, músculs, artèries reventant en la nit dels somnis últims.
Despertà. Incorporà lentament el tronc i comprovà si al costat de la tauleta de nit hi romanien encara les pròtesis que li feien de cames...

MARIA

LA IAIA
Ha recollit els nens al migdia. És divendres, no tenen escola a
la tarda i s'encarrega de tenir-los a casa.
Els bessons l'estiren i la fan córrer pels carrers enllambordats.
"Nens, a poc a poc”. S’aturen i respiren sense deixar-se anar de
les mans. "Va, iaia, no siguis poruga". El terra es va fent llis i
ample. Els xics no s’estan de demanar-li llaminadures.
Enfilen l'avinguda i ella s'adona que tal vegada avui han anat
massa lluny en la passejada. Però no diu res i continua
caminant. Els petits s'ensumen alguna cosa i no riuen tant.
S'aturen en un xamfrà i el brogit del trànsit els aclapara.
Prement-li amb força les mans els bessons somiquen. "Iaia, on
anem?" "I el carreró, iaia?" “Ja arribem" respon la Maria
mentre s'adona que no recorda on és casa seva.

HIVERN

El rau-rau d'un sord dolor desmenjat.
Empeny carena avall les pedres mortes
Ingrat residu de balls i dols d'amor
Estralls d'un món de descreguts canalles

No s'hi val de despenjar-nos
No creguem en bruts presagis
No diguem que tot és fullaraca, no
No ens n'anem mai sense mots de comiat
Car els vells que ens alletaren melosos
No ens esperen ajaguts
No s'ajacen en un núvol
No riuen si ens veuen a prop

Riguem doncs l'últim pas dels nostres peus
Trepitgem fort entre les tombes i els cucs
Disseminem-nos per lleres i arrels
Creixem en les pinyes i en les castanyes
Sempre que arribi l'hivern

BEST SELLER

El futbolista que corre de bon matí entrenant-se m'arrossega en la caiguda després del xoc i s'estavella de morros al sòl calent acabat d'asfaltar; les proves del meu manuscrit s'escampen al voltant nostre tacant-se de negre quitrà encara fumejant. S'ha trencat la cama esquerra, el pobre; jo, només una esgarrapada al colze i els genolls pelats. Miro d'aixecar-lo però pesa massa pel meu cos esquifit. El mòbil d'un vianant despistat m'ajuda, li prenc de les mans i truco a emergències; arriben tres quarts hora més tard, mentre la tíbia de l'astre mexicà treu el cap a través de la pell i la sang es comença a coagular.

A l'hospital, en reconeixer-lo, l'ensurt del personal és  ple d'incredulitat "En Chàves, el nou fitxatge"; tot són corredisses, nervis i presses, crits i renecs. Comença la desfilada de  directius del club -abans que no pas familiars-, periodistes, les ràdios, els reporters de televisions diverses, programes esportius i de xafarderies...
M'entrevisten; uns, com a afectat, altres com a causa de l'accident, jo,  que anava tan tranquil.

No m'ha calgut fer cap curs de coaching, ni d'escriptura creativa ni d'influencer ni tan sols de lideratge. El meu llibre es ven sol...

REVOLUCIÓ

Ha tancat la botiga perquè ja no hi té res per vendre. Aquest matí el noi del xandall se li n'ha endut l’última tauleta de nit.

Els primers dies trucava a la policia però aquella gent també els feia por. Els robatoris i el campi qui pugui s'estengueren ràpidament per la comarca.

En poc temps deixaren buides les botigues.

Els carnissers deixaren de fer comandes als grangers.

Els horts foren arrasats en pocs dies; els comerços, buidats en setmanes.

Els forasters convertiren l'antiga mina de sal en una presó anul·lant-ne els ascensors.

   A dins, els presoners tenien llibertat absoluta. Els cridaven a l'hora de repartir el menjar i els deixaven anar. Però el tros de pa amb xocolata era tan petit que en poc temps començaren a barallar-se entre ells. Als  ocupadors no els calgué usar les armes. Quan tots els indígenes foren morts, cegaren la mina.

El primer diumenge d'abril una gran festa omplí de colors la "Plaza del General" amb la presència de totes les autoritats i la benedicció del vicari.

El malson ha desvetllat l'Enric. La claredat dels fluorescents il·lumina el sostre de la galeria. D'aquí a tres-cents anys els geòlegs els trobaran i començaran les hipòtesis.