ES PER AIXÒ QUE INVENTO VERBS

ÉS PER AIXÒ QUE INVENTO VERBS 

   Sempre sentim  passar les góndoles sota els peus quan plou; les orenetes escridassar-nos veient el retard d'un bes que, devent-nos, oblidem. De nit, els rat-penats ens passen fregant les galtes i xisclant que arriba l'hora, que no badem. Mirant-nos als ulls les nines se'ns difuminen i no en distingim, de sobte, els colors. Com si el dolor dels altres dies ens magranegés l'esperit i ens el fés fosc, opac... La paràl.lisi ens fa esclaus del moment i el desig s'allunya sense escrúpols.

   És com si les espardenyes de l'oblit s'aturessin uns instants per a estrènyer-ne ben fort els cordons i, així, evitar de tornar a caure. El mateix camí, la mateixa pedra. 

   I no sabem què dir-nos malgrat saber el que ens voldríem dir. Però ja no gosem. Ja aquell instant ens fugí sense recança. Espurnes d'una estrofa de la cançó que plegats escrivíem cremen l'enuig  de no saber composar la música que l'havia de fer entremaliada... De no saber-la cantar plegats. Les pells encara joves acumulen plecs nous que ens descobrim cada vegada que ens retrobem i en cada un d'ells s'hi guarda una carícia, s'hi amaga un regust de melangia, hi creix un fong de retrets d'altres vides, d'altres mans, d'altres llavis, d'altres mots xiuxiuejats a la vora de mars on l'aigua ja no és la mateixa que llavors ens bressolava, en aquelles nits en que la lluna tan sols era nostra.

   És per això que invento verbs. Perquè per tu no serveixen els mots comuns, els adjectius que coneixem.

    Pot ser que la nit m'embafi. Pot ser que aquest aire de plom m'ompli els pulmons de terrissa mentre t'espero. I quan et veig arribar despenjo la boira de les lentilles mentre escarbo les butxaques cercant centimets per comprar el metro, el bitllet vull dir, no el tren.

   I aquell somrís teu em desmunta la parada. Com si fós el primer dia, les paraules se m'embussen a la gola, com perseguint els pensaments. El que penso i el que dic no van a l'hora. Se m'entrebanquen els mots entre les dents i tu sembles divertida... 

     

   Desperto sorprès pel teu cos que se m'enganxa i em deix sagnar el desig de cruspir-lo a batzagades esborrant-me la tristesa. La finestra ben oberta deixa passar els raigs de sol que avui, senyor com és, entra sense permís, t'escalfa les cuixes mentre em crema la retina i no et puc veure. Em poso la mà com visera sota el serrell i t'admiro el cos, encara ferm, encara acollidor, encara calent i atordidor...

   I mentre ens fem l'amor penso que no recordo res d'aquesta nit... Semblaves divertida...

I estic segur que saps omplir els meus records oblidats, la meva darrera nit inconscient perdut en tu...

FI