SALAMANDRES

SALAMANDRES

La  remor de la tempesta s'acosta pels turons de la Serra de les Carbasses. Llamps sense tro descarreguen la seva ira damunt dels camps. L'incendi ha començat de matinada. El primer i últim tro ha conduït els llamps vers l'aïllada casa pairal on passem les vacances. Han entrat per la xemeneia. Llavors, el fum ha envaït les habitacions per dessota les portes en poca estona. La mare ens ha despertat amb grans crits, destapant-nos a correcuita. Ens ha donat tovalloles acabades de submergir en aigua i ens les hem posades tapant-nos la cara. Hem sortit arrossegant-nos per terra, com les salamandres. Quan hem estat tots tres al carrer miràvem la casa abraçats entre plors. Les vigues de fusta espetarregaven devorades per les flames. 

   El pare roman a ciutat, treballant i es va endur el cotxe. No hi havia llum i no hem pogut carregar els mòbils. No tenim telèfon fixe perquè... per què? Pensàvem que amb quatre mòbils no el necessitaríem. Caminem sota la pluja fugint del riu que amenaça de créixer, imparable. Descalços, avancem molt a poc a poc, acompanyats per una impenetrable foscor. Segur que se'ns han nafrat els peus però hem de trobar algú. Si arribem a la masia dels Panxatortes estarem salvats.

   Amb l'albada, la masia es fa visible uns centenars de passos davant nostre. Correm tant com ens permet el fang i les pedres del camí. Obrim la porta. La taula està parada com si esperés gent a esmorzar. A la cuina, sobre els fogons apagats reposen dues cassoles: arròs negre en una, espatlla de cabrit rustida en l'altra. Tot fred. Entrem a l'habitació. L'àvia Panxatorta ens mira amb aquell esguard seu sempre transparent però no ens veu. Jau panxa enlaire sobre el llit encara sense fer. Haurem de continuar escapant de la tempesta però, primer, dormirem.