LA NEU

"La neu qualla sempre

Damunt la fredor

Del teu ventre,

Pòsit de sorollós silenci

Ple d'ombres de cendra.

El cos glaçat alimenta

La gelor de l'infern etern

En les acaballes del somni".

   Així, pensant que tot era fred, en Xavier imaginava el cos de la musa. Feia temps que no venia a visitar-lo i en mitificava les formes. Les corbes, les rectes, les valls i els sots, els turons i les arestes. 

   Un dia, inesperadament, mentre ell dormia per no menjar, aparegué nua encenent totes les espelmes del minúscul gabinet on s'amagava per a escriure.  Lligant-lo de peus i mans prengué el ciri més gros, el tombà molt lentament cap per avall i li abocà la cera damunt el pit, el ventre, el melic, el centre... Submergit en l'udol més dolorós renegà de la inspiració, escapçà les plomes i els plecs i maleí profundament aquell somni. Aixecà els braços al cel i cridà:

   "Maleïda bruixa! Del teu poder abomino. Si m'has de petar la carn, ni un sol gemec et dedico. Tant de temps t'he buscat entre les cendres de la memòria; tant d'esforç de matinada pintant escletxes de sol on retrobar-te i, ara, véns a fer-me mal a glops de sofre. No et vaig vendre el cos ni els anys sino tan sols els encenalls de la meva ànima moribunda a canvi, tot plegat, dels més bells mots fent cadena, poesia de llum en farcells de colors." La bruixa, antiga musa sempre rabiüda, era ara descolorida. Es desintegrà en bocins de goma minúsculs que cremaren depressa en contacte amb el ciri maleït. La ferum del cautxú recremat s'escampà per tota la casa omplint d'un fum negre i viscós les estances i els passadissos, les bombetes i el fals sostre de plàstic.

   En Xavier buscava encara el somni perfecte, el somni sencer, el somni definitiu i la musa que entreveia de matinada i que perseguia a les palpentes pel corredor, pel bany i la cuina, pel traster i el celobert no es deixava atrapar. Es desfeia en boira baixa quan la tenia a tocar i tornava, dolça, la matinada següent. Les matinades següents. Així dies i dies. Nits i nits. Veient-la aparèixer i esvair-se. Difuminar-se i tornar entremaliada després. Retrobà la inspiració altre cop. Ara diferent. Més clara i precisa. Més tendra i lleugera. Més plena dels mots que la fessin seva, que l'atraguessin per fi al capdavall del somni. I amb la inspiració de nou present tot li fou més fàcil; tot, una mica, més a prop....