ENTRE PINYOLS

ENTRE PINYOLS 

  En Jai menjava prunes sense parar. La Gina se li oferia contínuament i les prunes li donaven el vigor necessari per a acomplir allò que aquella bestiola assedegada li suplicava amb els llavis entreoberts. Ho havia llegit en una revista per a dones, allò de les prunes, a la consulta del nutricionista. Malgrat no creure-s'ho, va decidir de provar-ho. Personalment no notava gaire reviscolamenta però sembla que la Gina en tenia prou. 

   Un dia la Gina no va tornar. Tampoc l'endemà. Ni el divendres. 

    En Jai no era persona d'amoïnar-se gaire. Seguia endrapant prunes per si de cas ella decidia treure el nas. El dilluns després del diumenge sant comprengué que ella ja no vindria més. Segurament va agafar aquell vol cap a Bankog que tanta il.lusió li havia fet sempre. "És el somni de la meva vida. T'imagines? Thailàndia!!!" Li deia quan acabaven de jugar, mentre li feia rínxols al pit amb aquells dits tan petits. Ell deixava vagar els pensaments per la làmpada del sostre, de tres llums; pel quadre de paper que era un mar amb dues corrents entremesclant-se formant el yin i el yang. Exactament igual que ells dos quan s'acoblaven en les difuses nits d'aquella cruel primavera. 

   Un dia, també, s'esgotaren les prunes. El noi s'estava assegut al llit, envoltat de pinyols, amb la roba escampada per la cambra. No n'havia sortit des del diumenge de Rams. Les formigues començaven a treure el cap i, si no feia neteja, potser acabarien cruspint-se'l. 

   De sobte, "hoy no me puedo levantar" féu vibrar el mòbil el qual caigué de la tauleta anat a espetegar sota el llit. "Es la resaca del champaaaan.." Continuava aquell aparell del dimoni. Li calgué estirar el braç per a agafar-lo. En treure'l es veié aquell braç completament negre de la polseguera acumulada alla dessota. Buff. Una altra trucada de la companyia telefònica.

   I prengué la decisió. Adéu Gina... Adéu prunes...adéu Jotaphone... Estimbà el mòbil enmig del quadre, fent-lo caure damunt del llit mentre els llums tremolaven abans d'apagar-se per sempre més. Feia mesos que no en pagava les factures i havia arribat el dia del tall.

  Sense feina, sense diners, sense Gina, sense mòbil. Tornà a casa dels pares. La mare se'l va haver de mirar dues vegades. Res a veure amb el noi optimista i ben plantat que havia decidit marxar amb aquella noia, la Gina. Tan dolça, tan seductora...tan mentidera. Se l'havia anat cruspint, a poc a poc. I ara el deixava a les fosques.

   El psicòleg feia que no amb el cap. "L'haurem d'ingressar" va escoltar que deia als pares. "Començarem amb un tractamet suau. Anirem augmentant, a poc a poc, l'amperatge de les descàrregues. En dos anys, com nou." 

   El recolliren un dilluns de segona pasqua de dos anys més tard. En arribar el pujaren a l'habitació. Un llit de cinc pams, una bombeta pelada, un sant crist de porexpan, una tauleta sense cantos.

   "Mare, que tenim prunes..?"

   

    La Gina, mentrestant, venia el seu cos per pocs dòlars pels suburbis d'una Bankog que se l'havia menjada escalivada, amanida a cops d'heroïna barata,  farcida de prunes seques.