MARES

Queleeet! -el crit de gralla de la mama m’eixorda- no te deixes res? -No, mama, no. -Vés amb compte amb aquella donota i, si aneu a ca seu, vigila. Que allà tot cruix i xucla. -Sí, mama, sí.

La mama, sempre amb aquelles pors. La Nina m'espera al cafè i fem unes cerveses. Xerrem, riem i també ens petonegem. "Va, anem a casa, que hi ha sopar- fa la Nina amb uns ulls com picarols i aquells foradets a les galtones- els pares seran fora tot el pont a collir fredolics, il.lusos". De sopar, no n'hi havia gaire. Tot era vi, cafè i rom. Mentre menjàvem la truita vaig començar a sentir fluixes les cames. La Nina, després del cinquè rom, va al lavabo. Torna gairebé nua, amb aquelles calcetes blanques i els mugrons fent banya. Miquel, que no véns? M'aixeco del sofà fent veure que no passa res. M’hi atanso i els besos i les carícies pugen d'intensitat però allò no va amunt. I no és només allò, el braços també.  De sobte, el telèfon. "Nina, me l'acostes?" Despenjo i la veu de la mama: "Queel, que t'has deixat la bateria externa, coi de noi!" I és que ho vaig deixant estar i mai no me poso una pila prou potent i és clar després sempre faig figa...