DOLORS

DOLORS

   Surto uns instants a respirar l’aire net del capvespre. Aquest estiu les marietes no han vingut, tot són tàbacs i mosquits tigre però ja em va bé, n’estic força immunitzat. Els pescadors arriben de matinada, quan clareja. Hom diria que s’avorreixen, asseguts a les pedres amb aquell posat seriós. Fa uns dies la noia vingué amb un d’ells, un home prim que l’agafava de la mà perquè no rellisqués i caigués a l’aigua. La vaig sorprendre mirant-me de fit a fit, envermellit el rostre. No en deu tenir més de catorze. La vaig mirar fixament. Quina bellesa: cabellera morena a mitja esquena, ulls grossos i verds, cara de poma i nas i boca de perdiu. Pits naixents sota la brusa i cametes de carquinyoli. “Ai -penso- si sabessis com t’estimaria..!” 

No ho entenc encara, no ho puc entendre pas, per què vé, ara, cada dia. Tota sola. Per què m'acarona dolça l'esquena, me fa dos petons a les galtes i un als llavis i tot plegat se'n va. Per què gairebé mai no parla i quan ho fa sempre sanglota entre sospirs. "Ai, si sabessis -xiuxiueja- com t'estimaria..." La veig allunyar-se entre la broma del capvespre, em capfico dins l'aigua i nedo sense aturar-me. M'haig de mantenir àgil si no la vull perdre, les carpes no avisen i de vegades s'atansen sense soroll amb aquells morros inflats i les espinoses aletes esteses -són molt grans, aquí, eixes bestioles-. 

Han passat l’hivern i la primavera, glaçat ell, ella ventosa. L’estiu mandreja cofoi entre muntanyes i corriols. La Dolors no ha tornat, ni sola ni acompanyada. Qui ha aparegut ha estat un xicot que fa saltar  pedretes a l’aigua i xiula i canta el nom de la meva estimada, cofoi. Algun dia vindran plegats i, si em trobaven, ella li explicaria com m’hauria estimat si amb aquells petons -galtes i llavis- m’hagués fet tornar blau. El seu príncep blau...