Li feien molt de mal els ulls, enrogits de tant de plor. Malgrat això, decidí que tornaria sola. Conduiria fins a casa. Recordant, plorant més encara, somicant, maleïnt la sort... Volia fer-ho sola. Que cap comentari no li contamines els sentiments, les emocions. No podia imaginar que allò no havia succeït. Havia vist el cossos esparracats al fons del marge, el cotxe envoltat de flames vermelles i grogues que deixaven anar un fum negre i llefiscós, ple d'enganys i llesques de traició. No. No ho podia negar. S'acomiadà dels policies després de signar-los l'informe. La veritat és que no savia ben bé que deia aquell paperot. No li importava tampoc. Ja no.
Les ulleres eren a la guantera. Va estar provant d'obrir-la una bona estona. No podia. Sempre li costava molt trobar el clic adequat. Després d'uns minuts de lluita que se li van fer molt llargs aconseguí trobar el punt exacte en què la tapa del calaixet cedí. Arrencà de nou el plor. Aquesta vegada no era dolor, no. Era ràbia, odi, impotència, amargor. Pensaments encreuats que li bullien dins el cap i se l'hi feien una pilota que creixia i creixia fins que explotava i tota ella esdevenia llàgrima rere llàgrima, sanglot rere sanglot... L'Ernest sempre l'obria a la primera, aquell calaixet. L'Ernest... Aquell gran fill de puta a qui tant havia estimat...
Abans d'engegar el cotxe, romangué asseguda amb les mans al volant durant uns minuts. Es posà les ulleres de conduir i s'estirà enrere uns moments més, mirant amunt amb els ulls tancats i pensant, sense voler, deixant-se anar. Com embolcallats en un nuvol de cartró remullat se li presentaven els últims dies, els darrers instants viscuts amb aquell home el cos del qual cremava ara al costat de la seva amant, la seva darrera amant, que també es consumia entre flames de benzina. Potser amb el semen encara dintre seu cercant el darrer òvul viu.
Recordava l'última vegada que havien volgut fer l'amor. Aquell estiu tan xafogós que quan eren a casa es passejaven tot el dia sense roba. Prengueren tres o quatre copetes de Bailey's desprès de dinar en pilotes a la terrassa de la casa de la platja i s'excitaren com en els vells temps. Després de tres mesos, potser n'eren quatre, el desinterès de l'Ernest envers ella semblava esvair-se de sobte, com si no hagués passat res. El veia de nou excitat i a punt i ella en tenia ganes, moltes ganes. Es deixà acaronar tot el cos, sumisa i anhelant. Se sentia humitejar sota el ventre com feia molt de temps. En el moment en que copsava la imminent penetració, el sentí gemegar i vessar-se tot ell damunt el melic, els seu melic, el d'ella. I després va fer figa i no hi hagué maneres de tornar-lo a reviscolar. I, plorant d'impotència i d'odi, li vingué al cap la Paula, aquella meuca que li havia robat l'home, tan amigues que havien estat... I maleí el Bailey's, la casa, la platja, el poble, tot...ho maleí tot i torna en tren cap a Girona, on vivia darrerament, deixant-lo a ell a la casa de mar.
Recorda, també, el darrer Nadal. Quan els dits li van quedar encarcarats mentre treia el capó del forn i la cassola de terrissa li caigué a terra, esmicolant-se davant els seus peus mentre els convidats, família del seu marit, esperaven asseguts a taula, acabant la carn d'olla. Avergonyida, la ira se la menjà. D'una revolada, corregué cap a l'habitació, agafà l'abric de pell sintètica (era defensora dels animals i no feia servir pells naturals) i, sense dir ni ase ni bèstia, se n'anà. Estigué tot el dia vagarejant sense esma per la ciutat i, en tornar, no trobà ningú a casa. Tan sols una nota, petita, de l'Ernest penjada a la nevera, plena d'imants: "Gràcies per avergonyir-me davant els meus pares i germans. Vaig a casa de la Paula. No m'esperis mai més. Adéu".
Sacsejà amb força el cap i esbufegà de ràbia per a allunyar tots aquells pensaments. Girà la clau del contacte i el cotxe arrencà amb un ronc sec i dolorós, com si vulgués acompanyarla en el seu patiment. Conduïa a poc a poc. Amb més raó que mai no volia, ara, patir un accident i anar a espetegar a l'infern, on faria companya a aquell parell de traïdors. Lentament passava les corbes, deixant sempre els penya-segats a la seva esquerra. Durant quilòmetres i quilòmetres no es creuà amb ningú ni tampoc cap altre vehicle l'avançà. De sobte s'adona que havia perdut de vista el mar. Sense adornar-se'n s'havia anat allunyant de la costa i, ara, les vinyes li deien que es trobava molt terra endins. Què havia passat? Tan capficada estava en els seus pensaments que no havia vist que s'equivocava de carretera?
- Bufff..!! I ara, què? On dimoni sóc?
,
Entrades
