ARENA

   Desperto envoltat de milions d'individus completament iguals que jo. Més grans, més petits...però iguals. El sol ens crema, inclement, sense fer el més mínim cas a la brisa marina la qual,  impotent, malbarata esvufecs a través de les dunes. Escolto, nítid, el ronc dels camions, de les excavadores, dels tractors. Em sento de sobte alçat al vol, al costat de miríades de germans bessons, tots de la meva mateixa generació. Ens cobreixen amb un tendal d'arpillera aspra i la foscor ens envolta, a tots, durant un temps indeterminat. 

   En arribar la nit sento encara el trontoll inquiet que ens transporta portant-nos lluny, qui sap on. En arribar, dies després, ens descarreguen en una cinta transportadora que produeix uns grinyols esgarrifosos. No podem tapar-nos les orelles. Som distribuïts aleatòriament en uns recipients cúbics dels que sortim a tota velocitat, garbellats i dirigits alternativament a altres molt més petits i d'aparença més acollidora.

   Novament, ens aixequen. Ara a pes. Dins d'aquests habitacles estem més còmodes, més amples. Ara, destapats, m'adono que els que m'acompanyen són tots exactament iguals que jo. Ens han separat per mides. Els més grans es van quedar a terra. Els mitjans han anat sent descarregats al llarg del camí, sempre per ordre de major a menor. Ja només quedem dos grups. Dotze cubs de vidre glacejat, sis i sis. Crec que ara es desprendran dels sis que porten l'etiqueta vermella. La del meu és verd. Efectivament, els sis cubicles marcats en vermell són recollits per dones vestides de blanc amb la boca tapada.

   Vaja, per Déu!! Ens estan descarregant també. Tres jovenetes de complexió fràgil ens carreguen en un furgó verd amb lletres marrons que no sóc capaç de llegir. Les portes posteriors es tanquen de cop amb estrèpit. Una altra vegada el fotut sotragueig. Després d'una estona que no puc precisar, el sotragueig disminueix sobtadament. Ara semblem lliscar per una pista de gel però sé que no és cert. Hem arribat a l'autopista i tot flueix més delicadament i suau. 

   A la fi, amb la llum de l'alba entrant per les escletxes de les finestretes davanteres, desperto mandrosament. Escolto una frenada suau. I les portes s'obren. Un senyor vestit tot de blau agafa dos dels cristal·lins cubs. Al poc, torna i se n'endú dos més. Finalment, torna a  recollir els dos últims, en un dels quals atemorit, em trobo.

   M'introdueixen -ens introdueixen- en una habitació de parets blanques impol·lutes. Un operari ens recull amb una paleta i ens pesa en balances de precisió fins a aconseguir un mesurament exacte. Amb un petit aspirador connectat a un tub, també de vidre, som absorbits i transportats a uns gotets de vidre esterilitzat que es troben distribuïts de dos en dos al llarg d'una taula o mostrador rectangular. De dos en dos, l'home manipula els recipients soldant-los mil·limètricament en posició invertida, deixant-los enganxats sense per les seves parts més estretes sense que s'hi noti cap costura ni rebava.

   Ens posen a assecar en forns d'aire i poc després ens treuen i ens lliuren un home més vell el qual, invertint una i altra vegada la posició dels artefactes així construïts, en dóna el seu vistiplau final. Per fi puc dir que formo part d'una màquina del temps: un rellotge de sorra d'última generació, construït per mesurar les vides dels arrogants humans...

CATXIMBA

Catximba

Els petits monstres van arribar de matinada. Caminaven amb els ulls tancats, a contracor, agafats a les meves mans. Arrossegaven els peus i la pols del petit camí que creuava els parterres del jardí se'ls ficava entre els dits descalços. Havien deixat de somicar moments abans i, per primera vegada, els vam veure somriure. Catximba els havia va bordat estranyament en descobrir-los i en les pupil·les dels germans una espurna va lluir fugaç sota  la nit sense lluna.

   Els àrem posar al llit sense que volguessin sopar ni prendre res calent. A la llitera, el nen damunt i la germana a sota. En fer-los els petons de bona nit vaig percebre el fred de les seves pells i la rigidesa dels seus rostres. No em vaig estranyar. A Rússia no havien tingut l'afecte de ningú, tan sols maltractament.

   Les notícies del matí alerten de les morts inexplicables d'una parella d'arquitectes joves que acabaven d'arribar d'un llarg viatge. Dos anys a Rússia per poder sortir finalment del país amb els seus nous fills adoptius. Ja se sap: la burocràcia de l'est, el teló d'acer.

   Els germans, al sofà de la institució que se n'ha fet càrrec, riuen davant del televisor i s'abracen com si estiguessin veient dibuixos animats.

  Catximba jau, exànime, al parterre gran.

CULPABLE...O NO

CULPABLE .... O NO

   No sabia si aquell noi d'aspecte esquifit i serrell desigual havia estat capaç d'obrir en canal la seva pròpia mare. No sabia si les empremtes dactilars del matxet eren ante o post mortem. No sabia res. L'absoluta mudesa del noi no l'ajudaven gaire a esbrinar si realment era culpable o innocent. Si pogués guiar-se només per la seva intuïció demanaria la seva llibertat immediata, però ...     Quantes vegades no s'havia equivocat?    Recordava encara el seu darrer cas. Totes les proves acusaven el seu defensat: la propietat del revòlver, les empremtes, l'hora del crim, l'absència de coartada, fins i tot un testimoni irrefutable. Però l'aspecte angelical de la noia el va trasbalsar i va confiar en ella cegament.   Va saber trobar l'escletxa legal per aconseguir la llibertat sense càrrecs per a la seva clienta. Aquesta malparida aconseguí gràcies a ell sortir indemne del seu crim i ara la culpa esmicilava les entranyes del lletrat i les omplia de dubtes al respecte del seu nou client, tan aparentment inofensiu ...

SENTIR

Sentir
Que el temps no s'atura
Comprendre
Que un dia és un dia
Conquerir
De sobte els teus ulls
Somrient-me.

Sentir
Que se'ns esmuny
Entre els dits
Suau
La matinada encesa
Comprendre
Que amb els llavis oberts
Conquerim
Sense cap por,
Tots els desitjos pendents.

Sentir
El teu primer bes
Acaronant-me el rostre,
Els llavis.
Comprendre
El frec acollidor
De la teva pell calenta
Fent-me miques.
Conquerir
La inquieta disbauxa
D'un mot a cau d'orella,
Xiuxiuejat
Sense pressa.

TOT RESTARÀ QUIET

“Tot romandrà quiet allà on ho deixi
El darrer instant:
Els papers, els llapis, els gargots.
M'enduré algun bes, un somrís,
El teu enyor tal vegada.”

    Emmalaltí de sobte. Sense adonar-se'n, els ulls se li feren vermell perpetu. Una coïssor persistent els hi humitejava gairebé a tothora. Feia alguns mesos que havia esdevingut un home amb un únic pensament. Ella se li havia instal.lat al front i somreia. El matí de l’adéu no s’ho podia creure. Ambdós havien despullat les seves ànimes a distància, entortolligant-se amb la xarxa que tot ho confón. Fins que ella, un dia, li digué prou. Que estaven massa lligats com per deixar anar les amarres que els mantenien lluny. Que potser fóra millor deixar-ho estar ara, que hi eren a temps. En Carles rumiava què havia fet malament i no hi estava disposat. El vincle se li havia fet massa fort i no sabria estar-se’n. “Caram! Tanta confiança, tantes confidències. I ara...” Es deia amb les mans mortes i el cor eixut. Semblava que una altra ànima dibuixava ara aquell somrís que abans li pertanyia.

   Un dia li tremolaren els genolls en  aixecar-se després d’apagar l’ordinador i no trobar-la. L’havia cercat de totes les maneres. Res. Tecnologia assassina. Amb quanta facilitat l’havia trobada i amb quina facilitat desapareixia ara enllà del núvol.

   Les parets li giravoltaven. A poc a poc, primer. Vertiginosament després. Caigué rodó a terra i no se n’aixecà. Tot fou negre durant un temps que no sapigué mesurar.

   Obrí els ulls. Aquella cambra tan blava no era la seva. No sentia cap mena de dolor. Només una veu que li deia “Sóc aquí”

   De primeres, no reconegué aquella veu que li semblà tan dolça. No era la seva muller. Provà de respirar fort i sentí enterbolir-se l’aire en els seus pulmons secs.

    Percebé una mà agafant la seva. Era calenta, ho suposava. Només podia ser ella. Gairebé sense esma, copsà l’enyor dels seus pensaments. Provà de parlar però res eixí de sa gola. Amb els ulls, segur que ella l’entendria, diguè: “Massa tard.”
 

AEROPORT

   En Carles ha anat a espetegar a l'aeroport. S'entreté mirant els avions que arriben i els que se'n van. És aquí perquè la Mireia l'ha refusat. Un cop més. I ha sortit a vagar, errant sense objectiu predeterminat. Juntament amb el mar, l'aeroport és el seu lloc preferit per a deixar anar les cabòries. Ha vingut aquí i, mirant els avions, li ha escrit a la Mireia una carta que en realitat potser és només per a ell mateix. No sap si mai la hi ensenyarà. No sap si l'estriparà tot seguit. Bé, estripar-la no perque la tauleta no és de paper però sap que tan sols ha de prémer una tecla virtual per a fer-la desaparèixer. Ara somriu amargament. Pateix el desencís i l'abandó. La incertesa i la por.

   Imagina que un dia ella desapareixerà per sempre i no sap si ho podrà suportar. De vegades se sent gelós quan és rebutjat. Pensa que potser no ha sabut fer prou per que no el deixi. Que potser hi ha algú altre. No sent, en absolut, gelos del passat. Tan sols succeeix que imagina que tal vegada no és l'únic i no ho entén. O potser sí però es nega a creure-ho.

   Quan es cansa dels avions se'n torna. Agafa el tren i mentre veu passar el paisatge la seva ment se sent lluny. Tot és fum i no-res. Fugisseres llàgrimes es barallen per sortir i es fa fort. "No ploraré. Ja no vull plorar més." Se sent envermellir el rostre i els ulls a punt de vessar però no plora. Fa el cor fort i, traient un mocador de paper, es moca en silenci. Un romanès, o búlgar, o albano-kosovar, demana caritat pels vagons del tren. Fa veure que no pot caminar i quan el tren s'atura baixa a correcuita i s'enfila al vagó del davant.

   I en Carles pensa, amb amargor i desencís, que tampoc mai més no tornarà a demanar almoina. Perquè és orgullós i pensa que no cal demanar res a qui res vol oferir.

I, ara mateix, mentre el tren encara esbufega, pensa que ni tan sols pregarà que la Mireia li deixi l'engruna d'un bes com a penyora.

ENTRE PINYOLS

ENTRE PINYOLS 

  En Jai menjava prunes sense parar. La Gina se li oferia contínuament i les prunes li donaven el vigor necessari per a acomplir allò que aquella bestiola assedegada li suplicava amb els llavis entreoberts. Ho havia llegit en una revista per a dones, allò de les prunes, a la consulta del nutricionista. Malgrat no creure-s'ho, va decidir de provar-ho. Personalment no notava gaire reviscolamenta però sembla que la Gina en tenia prou. 

   Un dia la Gina no va tornar. Tampoc l'endemà. Ni el divendres. 

    En Jai no era persona d'amoïnar-se gaire. Seguia endrapant prunes per si de cas ella decidia treure el nas. El dilluns després del diumenge sant comprengué que ella ja no vindria més. Segurament va agafar aquell vol cap a Bankog que tanta il.lusió li havia fet sempre. "És el somni de la meva vida. T'imagines? Thailàndia!!!" Li deia quan acabaven de jugar, mentre li feia rínxols al pit amb aquells dits tan petits. Ell deixava vagar els pensaments per la làmpada del sostre, de tres llums; pel quadre de paper que era un mar amb dues corrents entremesclant-se formant el yin i el yang. Exactament igual que ells dos quan s'acoblaven en les difuses nits d'aquella cruel primavera. 

   Un dia, també, s'esgotaren les prunes. El noi s'estava assegut al llit, envoltat de pinyols, amb la roba escampada per la cambra. No n'havia sortit des del diumenge de Rams. Les formigues començaven a treure el cap i, si no feia neteja, potser acabarien cruspint-se'l. 

   De sobte, "hoy no me puedo levantar" féu vibrar el mòbil el qual caigué de la tauleta anat a espetegar sota el llit. "Es la resaca del champaaaan.." Continuava aquell aparell del dimoni. Li calgué estirar el braç per a agafar-lo. En treure'l es veié aquell braç completament negre de la polseguera acumulada alla dessota. Buff. Una altra trucada de la companyia telefònica.

   I prengué la decisió. Adéu Gina... Adéu prunes...adéu Jotaphone... Estimbà el mòbil enmig del quadre, fent-lo caure damunt del llit mentre els llums tremolaven abans d'apagar-se per sempre més. Feia mesos que no en pagava les factures i havia arribat el dia del tall.

  Sense feina, sense diners, sense Gina, sense mòbil. Tornà a casa dels pares. La mare se'l va haver de mirar dues vegades. Res a veure amb el noi optimista i ben plantat que havia decidit marxar amb aquella noia, la Gina. Tan dolça, tan seductora...tan mentidera. Se l'havia anat cruspint, a poc a poc. I ara el deixava a les fosques.

   El psicòleg feia que no amb el cap. "L'haurem d'ingressar" va escoltar que deia als pares. "Començarem amb un tractamet suau. Anirem augmentant, a poc a poc, l'amperatge de les descàrregues. En dos anys, com nou." 

   El recolliren un dilluns de segona pasqua de dos anys més tard. En arribar el pujaren a l'habitació. Un llit de cinc pams, una bombeta pelada, un sant crist de porexpan, una tauleta sense cantos.

   "Mare, que tenim prunes..?"

   

    La Gina, mentrestant, venia el seu cos per pocs dòlars pels suburbis d'una Bankog que se l'havia menjada escalivada, amanida a cops d'heroïna barata,  farcida de prunes seques.