TOTS ELS VIDRES

Saps que l'herba

Que trepitges

Reneix amb empenta

Si l'espigola una nova

Lluna robada

Saps que cada lluna

Retorna sovint

I m'empaita..

Com una ploma 

Fent-me pessigolles

A les plantes dels peus 

La teva llengua juga...

Que res no et faci por

Ni la nit, ni el jou,

Ni l'obaga, ni el pou..

Que massa llum no t'enlluerni

Si mires de fit a fit l'horitzó

Amb l'esguard esgotat

I l'esperança buida

Si caus d'esquena 

Mentre camines..

Vet aqui l'equinocci

L'equil.libri líquid

Anar i venir sense fi

Llum de nit que romp

Els racons de l'esperit

Jugant a fer tentines

Entre dos cors.

La il.lusió com a força

Mantenir-se viu en el límit

Dels somnis 

Fer tangible ton esperit

La teva imatge robada

I traspassar 

Tots els vidres.

ERES TU

No saber que tot

Eres tu 

I pintar de groc

Les parets.

Empenyorar l'herba 

Verda

I restar dempeus

Mantenint l'equilibri

Lleu

D'un bes..

Escuro l'últim racó

De les golfes

Cercant de genolls

Un gra de sorra

Arrodonit

A les fosques,

Et trobo dins seu

I no hi ha res

Amagat

Que llarga la matinada

Quan l'última imatge

Es difumina 

En una cançó

En un sospir amagat

Que deixa en el temps

Records

Que desapareixen.

Perquè no arriba l'alba

Fins que no obres els ulls...

HIVERN

Hivern

Que véns

Amb les ungles dels peus

Retallades

I els cabells llargs.

Que no duus abric

Per aixoplugar-me

Ni calces per protegir-te.

Es tragué el barret.

Tota aquella nuesa 

M'enlluernà. 

S'atançà melosa 

I em tingué mort 

Amb un sol bes. 

Ara que respiro, 

No hi és.

Et resseguia a peu pla

Tots els ponts

Entre les cuixes

Totes les vies

Que duien al mur

Dels teus pits

Anorreant-me

Sense sentir mai

Soroll

Tan sols

"Tu piel

Partida en dos

Por un suspiro."

PUPIL.LES BLANQUES

Res no és més eteri

Que un instant movent

Desfasadament

Entre dos punts asíncrons

Un xiulet de brossa

Perduda en uns ulls 

D'aigua negra.

Si de cas ho fóra

L'ombra tènue

Del teu cor esbandint-se,

Cridant el meu nom

A batzegades

Abans d'aturar-se,

La llum difusa

Confusa

D'un espasme

Abans de fugir

Raons,

Petites, obscures,

Cues de serp blanca

Que fan dels camins

I les existències

Misteris ajocant-se

Fort

Mentre nosaltres

Passem rodolant

Esvaït el moment

No resta més plena

La memòria

Que un didal d'enyor

Al dit petit.

Un parpelleig constant

Imperceptible

Que desitja tan sols

Reviure't 

Doncs ja seré només

Un roc enmig de la via

Una via morta

Un mort a l'armari

Un armari buit

Un buit que puja

Pels peus de l'ànima

Un ànima negra

Cercant sopluig

Entre els teus pits,

Vorejant l'infern,

Esclatant de besos

Concèntrics

Amb el sol omplint-me

Les blanques pupil.les

Que mai no dormen

PESA'M

Pesa'm

A poc a poc, amb cura

No em deixis caure

En l'abisme del teu melic

Entretenint-me,

Mel.liflu.

Pesa'm

Que no tinc torna

Ni escreix

Per arrodonir.

Sóc entrellum

Mentre la fosca

Em penetra cruixent

Els ossos.

Marinada de vent

Quan els vapors

S'extingeixen

Pells endins 

Pels porus oberts 

Com vasos comunicants

Compartits.

Entumits

Els sentits dels crancs

No saben si van amunt

Per les dreceres dels canvis

O cauen avall pels pendents

De tots els desencisos

A FOC LENT

Forem sempre els tristos 

Els que perdíem les flors. 

Ens cobrien les fulles 

Mortes

Mentre jugavem a no saber res 

Enmig de finestres 

Tancades al sol del migdia.

Tancades les portes, 

Ningú no ens bressolava. 

Esperàvem els matins 

Amb els ulls esfilagarsats 

Com taronges a punt de vessar 

Damunt el llit,

Vents i joncs vinclant-se 

Vençuts en cada glopada.

Un atzar continu que sura 

Flueix i mai no es detura 

Acobla  les coses en un xiuxiueig 

Que espanta i atrau 

Posant disbauxa 

Allà on hi ha cel i mar.

I esclafa les fosques nits 

Dels comiats, 

Albades toves esperant 

Un sol distret i apagat 

Que somriu malgrat tot

Diferent.

Voltes i voltes. 

Com aquella cançó 

Que mai no s'acaba

Que mai no se'n va.

Com aquell foc 

Que dissol encara d'amagat

El record d'un oblit 

Arrencant el bull

A foc lent..

SEMPRE

Sempre 

Podràs  dir que vas 

Canviar-me el somriure...

"Nowhere is somewhere 

Into the lost men's mind 

who never walk...

Away"

En cada cabell perdura 

Encara l'essència de l'aire 

D'aquell instant. 

Tan nostre, 

Tan maleïdament efímer 

Sota la cúpula del bosc,

Inabastable.

Res més eteri

Que un instant movent-se

Desfasadament

Entre dos punts asíncrons

En un xiulet de brossa

Inflant-nos els ulls 

D'aigua negra

Eixint sense control.

Les estones es fan

Buits de gebre fosc

Quan les notes dels déus

Desafinen.

Quan els embussos

De les memòries

S'estenen davant nostre 

Per sempre.

Oblit, boira, foscor,

Baves infinites 

Esperant la pròxima

Mort 

La definitiva.