LLUM A LA FOSCOR

La noia jau en un balancí de vímet que fa oscil.lar lentament, endavant-enrere, mentre em mira opacament amb aquells ulls mig tancats, com si fos lluny, com mira la gent que no és de fiar. M’ho explica tot:

   Eren sis i la nau cruix sota el vent. La navalla  estripa la pell. Estirada i lligada de mans i peus, tota oberta, sent les mans esquinçant la samarreta, fent baixar els pantalons; sent el llefiscós alè en el pubis obert. L'enorme estri metàlic penetrant-la. Amb les nafres cremant-li les entranyes se sent buidar i se li'n va la consciència, sense esma per percebre la fredor de l'aigua i el salobre gust de les tenebres. En tocar fons, els ulls rodons de l'escórpora l'observen sense cap parpelleig, confosos mentre una estrella de mar fuig arrossegant els braços i el pop l'esquitxa de negre. L'últim respir és ple d'enyorança dels vius. 

Per posar llum a la foscor he llogat un vestit de neoprè a la botigueta de la platja; he contractat un petit veler que m'acosti a la zona de la desaparició. El patró és com el de les pel.lícules, home sec i malcarat, no li agraden els forasters. Mar endins ens aturem. Tira l'àncora i em diu -és aquí-. Em submergeixo. No em costa gaire arribar als coralls. En un cantó vora les roques hi ha el cos, esbudellat. Les morenes n'agafen pessics i se'n van remenant la cua. Ara tinc fred. Miro i trobo un estrip al neoprè, merda de corall. Mentre provo d'apedaçar-lo el fred s'escampa cames avall i ventre amunt i em sento els batecs accelerats. L'enrenou m'ha fet perdre molt de temps i em costa agafar aire. L'oxigen no m'arriba als pulmons i perdo el món de vista. Veig els nostres cossos ajaguts al fons marí, agafats de les mans. Em sento lleuger, transparent i incorpori pujant a la superfície estirant la noia. Però no ens aturem en arribar-hi. Els núvols de cotó amaren l'estratosfera. L'Elsa seu en un balancí de vímet -endavant, enrere- mentre m'assec en una butaca sense potes suspesa en un núvol de sucre i faig la primera pregunta...

MARES

Queleeet! -el crit de gralla de la mama m’eixorda- no te deixes res? -No, mama, no. -Vés amb compte amb aquella donota i, si aneu a ca seu, vigila. Que allà tot cruix i xucla. -Sí, mama, sí.

La mama, sempre amb aquelles pors. La Nina m'espera al cafè i fem unes cerveses. Xerrem, riem i també ens petonegem. "Va, anem a casa, que hi ha sopar- fa la Nina amb uns ulls com picarols i aquells foradets a les galtones- els pares seran fora tot el pont a collir fredolics, il.lusos". De sopar, no n'hi havia gaire. Tot era vi, cafè i rom. Mentre menjàvem la truita vaig començar a sentir fluixes les cames. La Nina, després del cinquè rom, va al lavabo. Torna gairebé nua, amb aquelles calcetes blanques i els mugrons fent banya. Miquel, que no véns? M'aixeco del sofà fent veure que no passa res. M’hi atanso i els besos i les carícies pugen d'intensitat però allò no va amunt. I no és només allò, el braços també.  De sobte, el telèfon. "Nina, me l'acostes?" Despenjo i la veu de la mama: "Queel, que t'has deixat la bateria externa, coi de noi!" I és que ho vaig deixant estar i mai no me poso una pila prou potent i és clar després sempre faig figa...  

DOLORS

DOLORS

   Surto uns instants a respirar l’aire net del capvespre. Aquest estiu les marietes no han vingut, tot són tàbacs i mosquits tigre però ja em va bé, n’estic força immunitzat. Els pescadors arriben de matinada, quan clareja. Hom diria que s’avorreixen, asseguts a les pedres amb aquell posat seriós. Fa uns dies la noia vingué amb un d’ells, un home prim que l’agafava de la mà perquè no rellisqués i caigués a l’aigua. La vaig sorprendre mirant-me de fit a fit, envermellit el rostre. No en deu tenir més de catorze. La vaig mirar fixament. Quina bellesa: cabellera morena a mitja esquena, ulls grossos i verds, cara de poma i nas i boca de perdiu. Pits naixents sota la brusa i cametes de carquinyoli. “Ai -penso- si sabessis com t’estimaria..!” 

No ho entenc encara, no ho puc entendre pas, per què vé, ara, cada dia. Tota sola. Per què m'acarona dolça l'esquena, me fa dos petons a les galtes i un als llavis i tot plegat se'n va. Per què gairebé mai no parla i quan ho fa sempre sanglota entre sospirs. "Ai, si sabessis -xiuxiueja- com t'estimaria..." La veig allunyar-se entre la broma del capvespre, em capfico dins l'aigua i nedo sense aturar-me. M'haig de mantenir àgil si no la vull perdre, les carpes no avisen i de vegades s'atansen sense soroll amb aquells morros inflats i les espinoses aletes esteses -són molt grans, aquí, eixes bestioles-. 

Han passat l’hivern i la primavera, glaçat ell, ella ventosa. L’estiu mandreja cofoi entre muntanyes i corriols. La Dolors no ha tornat, ni sola ni acompanyada. Qui ha aparegut ha estat un xicot que fa saltar  pedretes a l’aigua i xiula i canta el nom de la meva estimada, cofoi. Algun dia vindran plegats i, si em trobaven, ella li explicaria com m’hauria estimat si amb aquells petons -galtes i llavis- m’hagués fet tornar blau. El seu príncep blau...

IOGUR DE XOCOLATA

Quan se va fer de nit, eixí de la fossa. Saltà per damunt del mur esgarrintxant-se els pantalons. Una fiblada de fred li llambregà cames avall. El riu, negre com una anguila, no convidava, però no trobà cap altra opció. Nedà contra la corrent sabent que més avall hi havia el  salt de prop de trenta metres, però  només aconseguí fer-ho en cercles concèntrics cada vegada més petits fins que es mossegà els dits dels peus, fet tot ell un lluç d'argent que es rosegava la cua i era engolit pel desguàs de la cisterna de la piscifactoria.
Perdé tot coneixement. La llum del tùnel xiuxiuejava de lluny embadalint-lo.

Despertà dins d'una cullera d'acer, a punt de ser engolit pel marrec de la casa mentre la mare estenia la roba i el pare mirava el futbol.
Banyat de iogur de xocolata sentí la bafarada de la boca sense dents i caigué damunt la taula gràcies a la maldestra maniobra del petit infant amb el cobert. Saltà de la taula vers una mort segura i picà de cap en una roca al capdavall del salt d’aigua. L’Irene li acaronàva la barba tot dient “Benvingut. Has dormit 37 dies. Els soldats varen fugir abans de disparar però et vas desmaiar de la impressió.Hem guanyat!"

VEÏNS

VEÏNS

En Benet  surt de casa ben d'hora, quan comença a clarejar i la rosada remulla l'herba dels jardins dels veïns. Fa temps que no pot dormir més enllà de les cinc. S'aixeca, renta el plat del sopar, treu els llençols i els posa a airejar als estenedors del pati. Fa cafè i encén un caliquenyo. Després surt a pixar fora, regant les males herbes que es fan vora el desguàs de les pluges. Mentre estira els braços i badalla observa els xalets. Fa temps que envolten casa seva, l'última de les que varen fer per les mines. Sap que un dia el faran fora malgrat no hagi volgut vendre mai -encara rai que els jutjats són plens i els plets naufraguen entre paperassa i desídia-. Ningú no sap que la Maria fa anys que reposa sota les herbes, marcada per una creu diminuta que només ell sabria trobar. Aquests veïns nous mai no la varen conèixer, d'estirats que són, i els que varen vendre se n'anaren quan encara vivia. Va morir, la Maria, d'un xarrampió que agafà de gran. Ell espera traspassar abans de veure le caseta feta xalet, amb marrecs de serrells rossos corrent pel jardí mentre els pares jauen en les gandules de la piscina comunitària que hi faran un cop la urbanització sigui tancada.

ASSAIGS

Ens vèiem els caps de semana quan érem lliures d’anar i venir. Ara, que no en som, només  ens podem trobar per la pantalla del mòbil. Et veig la cara quan despenges -tota plena, tota llum- i t’envio un bes de llegums acabades de sopar. Els coixins del sofà m’acotxen i t’escolto amb el mans lliures mentre em ressegueixo la pell imaginant que ets tu qui m’acaricia. La teu veu  és diferent a través de les ones i me la faig càlida com quan ens abracem en la presència aquella que ens aixopluga de tots els mals. Tal vegada no comprenem del tot la virtualitat però res no ens amaga d’estimar-nos i així ens despullem de tota vergonya malgrat que  sabem que algú en aquest entrellat de xarxes ens endevina nus i s’excita d’amagat dels nostres sentiments. Parlem de desig i d’esperança i ens fem tot allò que no ens hem atrevit a fer-nos cos a cos. I tot això que assagem a distància ens dóna esperança pel dia que ens retrobarem. Xiuxiuegem mots pornogràfics i ens copsem l’enrojolament dels rostres i els riures nerviosos que ens abraonen cap el final de l’acte amorós, entortolligat pels cels en els quals naveguen les notes dels nostres orgasmes sense fingir. Sento a través del micròfon la teva respiració relaxant-se en acabar i els teus braços surten per la pantalla atraient-me, llavis contra llavis, humitat sense bacteris, contacte sense virus. Tan sols l’alè de xocolata de la teva boca donant-me el ressopó i les meves mans prenent el teu rostre amarat de suor i de cotó fluix…

EL VELL CAMALEÓ

EL VELL CAMALEÓ

El vell camaleó camina com si les pedres li cremessin els peus. De color gris farina es camufla en el fons bullent de la roca nua del mur, camí de l'escola. En arribar saluda la riallera puput -Encara no hi ha ningú- diu ella amb un nerviós  escataineig- però ja ho tenim tot a punt-. Avança el dia i tots van traient el cap, a una hora o una altra: La guineu esmunyedissa, el llop incansable, els imprevisibles escurçons i els escandalosos orangutans. Els bens i els rucs fan cua, mansois i educats i, en acabar, surten xerrant alegres i sorollosos camí del vermut  del migdia, del granissat de la tarda o el xocolata amb xurros, els més grans. El dia ha estat la gran festa. Els voltors s'ho miren, de moment,  des de la distància, amatents a qualsevol daltabaix. 

A les vuit del vespre tots saben, amunt o avall, els resultats. Els voltors semblen els més contents si no comptem el vell camaleó, sempre discret.

A la televisió una parella de presentadors expliquen formatges i aliances. El vell camaleó treu la llengua als adversaris i s'encén una pipa de vapor de menta per deixar de fumar mentre el verd maragda tenyeix el seu cos amagadís i el cava vessa, abundant...