DESPRÉS DE LA PLUJA

   Esdevingué el silenci després de la pluja. Com un esborrall de guix fracturat en una paret blanca. Com un terrabastall ple de comiat urgent. Com aquelles gotes que s'inflen i esclaten en les llambordes arrodonides de tan de passar feixuc i anar mirant enlaire i no sentir res. Ni el vent, ni la neu ni tan sols la calamarsa dura dels teus crits. 

   Caminar sempre endavant sense paraigües, trobar sopluigs nous i vies fermes. Sentir una nova veu besant-me. Perdre de cop la vergonya i llançar-me sense xarxa al més profund dels teus braços. Encendre de nou el desig i no aturar-nos. Desxifrar-te cada espai lliure, tenir la certesa que em vols teu i en tindrem prou, després, de mirar-nos els ulls. Perquè sento que ets el tren de mitjanit. Que potser no n'hi hagi més, cap més, i demà no vull despertar glaçat en una estació deserta sense bitllet. 

  I, malgrat tot, la confusió omple de por la travessa. Por d'anar enrere esquivant els teus cabells. Por que no et faci treure la boira de cap somriure. Por que les pors se'ns mengin crus i no siguem capaços. Por dels frens que ens lliguen els peus. 

   Viure la nostra banda sonora rere els vidres de l'autobús veient caure, mansa, la pluja que ens bressola mentre el rugit del motor ens adorm sense sentir-ho, abraçats en el caliu d'un somni compartit. 

 I sentir-me tan estrany que no vull arribar-te tard. 

   Veure't com un dibuix que pren forma a poc a poc. De línies que se solidifiquen en un paper blanc per estrenar. I desitjar-te malgrat tot. Sense demà, sense ahir, només ara que els estels somriuen i ens parlen a cau d'orella, xiuxiuejant-nos suau que no ens rendim. Perquè el futur, tot i esquerp, ens pertany.