AMOR FUGISSER

AMOR FUGISSER

Novament se sentí dormir...no era capaç de mantenir-se plenament conscient més enllà d'uns pocs minuts. Li vingué al cap el Simba, el gat que havia deixat a casa. La seva filla el cuidaria. Pensà sense voler en el famós gat de l'experiment, aquell que no es podia saber mai si era viu o mort sense obrir la caixa... Podia ser viu. També mort. O totes dues coses alhora o cap d'elles...Es feia sempre un embolic quan hi pensava. 

                                                     ............................................ 

Ella n'hi havia parlat en una d'aquelles tardes plujoses en les quals es tenien l'un a l'altre, es feien l'amor amb lentíssima passió bressolada per la pluja que, fora els vidres de la finestra, queia mansament, contínuament. Plovia i s'estimaven i s'estimaven més i més fort com més i més salvatgement plovia.  Ella li deia que el gat sempre seria viu mentre algú ho cregués i contestava ell -" com el nostre amor,  mentre tots dos hi creguem serà viu. Encara que de fora ningú no ho vegi, ningú no ho sàpiga,.. Viurà mentre el visquem, l'amanyaguem, el bressolem, el reguem, el cuidem..." "Ahahahah!!" Reia ella. "No cal creure en el nostre amor. El que ens cal és viure'l, sentir-lo, estimar-nos sempre. No com el primer dia, perquè aleshores no ens coneixiem, sino com avui que encara ens n'apassionem". I jo restava bocabadat, hipnotitzat...No savia ben bé que em volia dir però sí sentia el seu amor en el seu riure, en els seus mots plens de tendresa i de passió.. En el seu amanyegar-me i embolcallar-me de desig; en les seves abraçades i la manera com jugava amb el meu cos, amb dolça i llaminera golafreria.

 No en  tenia mai prou i m'agradava que fos així.  Jugava i jugava...Em passava, suaus, els dits per l'esquena, recorrent-me tota la columna amb una desesperant lentitud. Després em girava i, amb llavis tendres però ferms alhora, em recorria de dalt a baix...i de baix a dalt..sense aturar-se...des del front fins els dits dels peus...i tornava a pujar....passant vora el meu sexe sense tocar-lo encara. I jo em sentia morir en cada bes, en cada carícia... Finalment, la golafreria s'imposava i llavors, ja sí, anava directa i sense vergonya i agafava amb fermesa aquella dolça llaminadura i l'engolia amb afany i, també, amb delicadesa, fruint-la...gaudint-ne cada xarrup però sempre amb compte de no fer-la petar abans d'hora... Quan sentia que aviat jo ja no podria mès, reposava i s'estirava al meu costat i em deia, delerosa: "Et toca..." 

Llavors actuava per a ella com si em fés mandra. Lentament i pesadament em girava en el llit fins quedar ulls contra ulls i els hi mirava com per a emmirallar-m'hi i onades de bogeria onírica m'envaïen el cervell. Li agafava un rínxol rebel d'aquells cabells que tan m'agradaven quan es despentinava de deixadesa. Li recorria amb l'altra mà les pigues que li decoraven els pits i el ventre. En tenia, i encara li deu tenir, una al costat del mugró dret, com si en fos un petit fill... M'agradava molt xuclar-los, mare i fill, es posaven drets com banyes de caragol en dia de pluja i de vegades s'endurien tant que feien venir  ganes de mossegar-los fort. Jo ja li coneixia fins a quin punt podia fer-los durs sense fer mal i fins a on podia mossegar...

A poc a poc resseguia el camí que les pigues em senyalaven...estaven posades com fet expressament, com deixades allà perquè no em perdés cada vegada que hi tornava, com les molles de pa o les pedretes que es deixen en els contes per trobar el corriol de tornada...

Quan arribava allà on el bosc s'espessia feia una petita volta per deixar-lo enrere i baixava cuixes avall aturant-me en cada centímetre d'aquella pell tan suau, retrocedint una mica de tant en tant per agafar enbranzida de nou i continuar avall. Els bessons eren molsosos i es podien mossegar, atrapant-ne petites porcions entre les dents.  Però el que la tornava boja i la feia cridar de debò eren els dit dels peus. Els besava un a un, xuclant-los suaument  primer, delerosament després...I xisclava fins a plorar de plaer. 

Quan els deixava estar em trobava de genolls de cara a ella i, amb aquells peuets com de nina de procellana, m'abraçava el penis i m'hi feia un massatge apocalíptic. Amb el temps havia après a fer anar els peus com si fossin mans, era una autèntica meravella...

Després recuperava la meva posició damunt del seu cos i començava a pujar alentint tot el que podia aquella ascensió. Allò era una lluita entre voler fer durar eternament l'arribada de l'èxtasi final i la concentració necessària per a aconseguir que l'explosió no arribés abans d'hora...

Mentrestant, ella s'estremia amb cada petó, amb cada tros de pell que estirava amb els meus llavis camí del centre del món. Quan hi arribava buscava amb el nas el botonet que activava l'últim reducte d'immens plaer que quedava per engegar. I aquella olor em duia directament a l'infern. Aquell bosquet melós deixava anar l'olor,  el perfum, l'essència de la seva ànima...I n'assaboria els nèctars que tan generosament se m'hi oferien. De vegades ho amaniem amb cava o whisky però res com el sabor salvatge i embriac del suc de dona natural.

Ara sí. Havia arribat l'hora. Amb un entretallat "vine", m'atrau cap a ella i em besa amb desesperació mentre em diu "entra!" I el seu desig es per a mi l'ordre més esperada. Amb la meva, li busco l'esmunyedissa llengua mentre entro en ella d'una sola empenta. És tan fàcil quan ja el camí és conegut i està tan ben lubrificat...Ohhh!! Diem els dos alhora i ens comencem a moure ajustant en cada vaivé els nostres ritmes fins a fer-ne un de sol. Cada sospir, cada gemec, cada alenada d'aire ens apropa més al zènit de la felicitat....Finalment, vinclant els cossos l'un contra l'altre en un darrer crit, em vesso dins d'ella que em rep l'oli de la vida amb un xiscle eixordador mentre vaig fent els últims batecs que em buiden del tot.

Encara abraçats, ens besem. Sense alè. Inspirant fort amb el nas mentre ens omplim les boques de les últimes restes de satisfacció...

                                    ______________________________

Tot això va acabar de sobte. Després de mesos de trobades d'amagat, de sexe infinit, d'amor sense regles ni compromís...Amb una senzilla nota, com en les pel.lícules romàntiques: "Ho sento. No puc seguir. No podem acabar fent-nos mal. T'estimo".

Des d'aleshores romanc enllitat. Tenint amb penes i treballs instants de lucidesa. Dormo i dormo tant que ni tan sols sóc capaç de saber quan estic despert. I quan això succeeix només me'n recordo del gat i penso que, finalment, era mort!!!